• Escoltar l’elector

language="JavaScript1.1">




Les eleccions a la presidència del FC Barcelona, han estat determinants. Després de mesos d’encoberta campanya electoral, Sandro Rosell s’ha guanyat el favor dels electors de manera rotunda. Més del 60% han votat el candidat. Però el més significatiu de la campanya del nou president ha estat la tasca feta des de fa mesos, fins i tot anys, amb un contacte setmanal amb els socis i les penyes. Cada setmana tenia dues o tres reunions, amb una mitjana de 10 a 30 persones, per conèixer de primera mà les necessitats del soci.

Això ha estat el més significatiu: la consulta a l’elector, demanant parer sobre diferents aspectes del barcelonisme y la marxa del club, per posteriorment establir un programa ben acurat d’acord a les propostes i inquietuds recaptades. Seria molt encertat que en prenguessin bona nota els polítics del nostre país. Escoltar l’elector: pedra fonamental de la democràcia.

• Crisi de valors en la borsa de la vida

La crisi que ens afecta és una crisi de valors en la borsa de la vida. Com va dir un il•lustrat economista, hem estat en crisi des de fa anys, el que succeeix és que ara tenim les conseqüències. Palmària afirmació.

El món trontolla, i malgrat que sembla que la seguretat hagi assolit la seva màxima condició, el món trontolla perquè sempre ha estat així i sempre ho serà. La lluita de l’home és una batalla còsmica. És la lluita amb els secrets de la vida, de l’univers, de la seva transcendència, dels fonaments de l’ètica relacional, íntima i social.

La crisi de valors en la borsa de la vida viu afectada per la crisi econòmica, però és un miratge, perquè la gran crisi és la dels valors que ens han fet humans, sigui quina sigui la condició, cultura, societat, raça, forma de ser, nivell social o situació econòmica. La gran crisi és la que ha quedat malmesa per la ineficàcia de la religió mal entesa com a ens aglutinador dels valors més impertorbables, allò que els més religiosos en diuen etern.

• Suplantació de personalitat

Els darrers mesos, després de la proclamació com a president de Barak Obama, el món s’ha vist immers en una revolta de lloances al mandatari nord-americà. Tant excelsa ha estat aquesta vinculació anímica i emocional, que molts polítics d’occident i especialment espanyols s’han empeltat excessivament d’un esperit d’Obama.

Són múltiples les reaccions i els desitjos de voler semblar-se a Obama. Des del Partit Popular de Catalunya, que ha fet una campanya per Internet amb propostes per sortir de la crisi utilitzant un vídeo d’Obama, fins a un poble del sud de Tenerife, que ha començat una campanya de ‘Juntos podemos’, o una caixa d’estalvis canària que també ha utilitzat el mateix eslògan, es pot dir que l’esperit Obama ha arribat fins a límits insospitats.

Fa pocs dies vaig rebre un correu electrònic, en el qual se’m demanava la participació en una plataforma sociopolítica per aportat idees sobre el model Obama en la Catalunya d’avui. Dues setmanes enrere em van trucar per escriure un article sociològic sobre Obama i la política espanyola. No creieu que ja n’hi ha prou de suplantació de personalitat?

La reflexió d’aquest escrit em porta a pensar que no tenim personalitat. Que quan sorgeix alguna cosa que fa pampallugues, la volem copiar perquè no tenim una forma de fer pròpia. És cert que Obama ha implantat una nova manera de ser polític i de fer política, però el que ha fet no ha estat res més enllà que aplicar el sentit comú i fer de la sinceritat més real la veritat d’actuació.

Que no busquin fer insensates copies, que només són falses propagandes electorals! Que no intentin vendre’ns una nova manera de fer a l’estil Obama, que al cap i a la fi és la incapacitat pròpia! Necessitem polítics seriosos, que siguin ells mateixos, que no vulguin semblar-se a ningú, que siguin sincers i autèntics, que diguin la veritat com el valor suprem de la seva activitat pública i que no ens preguin el pèl imitant d’altres. Demanaria una mica de seriositat i de rigor. Només necessitem persones, no polítics.

• Catalunya triomfant?

Aquesta és la pregunta que ens faríem després de cantar per primera vegada el nou himne que proposa el músic barceloní Joan Calvet. Seria Catalunya més triomfant amb un canvi de lletra? Ens sentiríem més catalans i més sobiranistes si la lletra parlés d’una nació lliure? És necessari canviar l’argument original d’una peça antiga que té la seva pròpia identitat, per altra plena de desitjos encara no realitzats?

La proposta d’en Joan Calvet s’expressa així:

"Catalunya triomfant
torna, ja, a ser rica i plena.
Acceptem tota la gent
que estimi la nostra terra.
Estem units!
Estem units, amb pau i harmonia.
Estem units.

Ara és hora, catalans,
ja és moment d’anar alhora!
I abraçats, com bons germans,
fer més gran la nostra història.
Estem units!
Estem units, amb pau i harmonia.
Estem units.

Hem de tirar endavant
i oblidar-nos de venjances.
L’estelada ens diu ja:
som un estat del tot sobirà!
Ja podem dir, ja podem dir:
Catalunya és nació lliure!
Ja ho podem dir!"

La veritat és que la música combrega amb la lletra per la banda de la resolució definitiva. Ràpidament Catalunya és sobirana, té estelada i viu amb pau i harmonia. Fantàstic! Davant una proposta tant determinant caldria dir que el nostre país no li fa falta una nova lletra ni una nova adaptació de cap tipus, perquè, bàsicament, la cançó original narra l’esperit del poble, mentre que la nova proposta narra una definició probable i fictícia, però tancada a la realitat.

Canviar la lletra d’un himne oficial, ja ho han intentat fer en molts països. Per exemple, Espanya, on un senyor anomenat Paulino Cubero va voler posar lletra a l’himne espanyol, fent una destrossa històrica. En definitiva, va voler posar paraules al vent, amb boniques hipèrboles i edulcorats desitjos, però que al cap i a la fi era una lletra sense literatura. És a dir, quan les paraules no tenen el significat d’una història, resten buides i ermes.

• Projecte, programa i emoció

Ja ho va dir Jordi Pujol, el bon governant ha de tenir projecte, programa i emoció. Això és el que ha esgrimit Barack Obama durant tota la campanya electoral americana i també en el seu darrer discurs, el de la inauguració del seu mandat.

Un projecte sense programa és una entelèquia; un programa sense projecte és una hipèrbole; i un programa i un projecte sense emoció és una hipòtesi. Obama ha estat capaç de construir una proposta de país convincent en base a la correcta conjugació d’aquests tres elements. Per alguns, la seva ascensió a la presidència nord-americana està sent analitzada minuciosament per descobrir la fórmula miraculosa. El seu gest, el show business americà, la posada en escena, el tipus de plantejament programàtic, la publicitat i propaganda electoral i els aspectes de comunicació massiva i en xarxa, estan sent analitzats persistentment pels dos grans partits espanyols, així com pels nacionals catalans.

Seria una errada que en les properes eleccions al parlament català o a les estatals tinguéssim que veure una reproducció calcada de la campanya d’Obama, dels tics d’Obama, de la posada en escena d’Obama, del ritual d’Obama, del show business d’Obama, i així fins a l’extenuació. Si els nostres polítics pretenen fer-se una copia d’Obama, millor que ens ho fem mirar. El país no necessita copies americanes, malgrat que no cal escatimar lloances a la figura d’Obama i el seu recorregut a la presidència. No necessitem copiar perquè en realitat l’essència de la seva ascensió rau en un projecte adaptat als temps que corren, un programa adaptat als temps que corren i una emoció adaptada als temps que corren.

Ja ho va dir Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya des del 1980 a 2003, el bon governant ha de tenir projecte, programa i emoció. Només demano que els propers governants catalans tinguin projecte, programa i emoció, i que sortim d’aquest carreró sense sortida que és la política catalana. Ja fa massa temps que dura.

• Sóc palestí i israelià

Ara que momentàniament ha acabat l’atac d’Israel contra Gaza, em faig fill adoptiu palestí i israelià. Per decisió pròpia i perquè no vull ser ni antiisraelí ni propalestí, ni antipalestí ni propalestí. Considero que l’atac dels israelians ha estat desastrós, salvatge i injustificat, però també considero que les faccions terroristes de Hamas han estat tirant més de 100 projectils sobre Israel durant mesos i ningú s’ha queixat.

La veritat de tot no és absoluta, és parcial. I sota aquest concepte no em puc postular com antisemita ni antipalestí ni anti res. Fa més de 500 anys els espanyols van expulsar els jueus del territori, i després també es van expulsar els moros. I si filem més prim, el rei Jaume I va fer una massacra fent fora els moros dels territoris de Mallorca i València. En realitat, algun gen ens queda d’aquestes malifetes i, segurament, si ens postulem a favor dels palestins només per un sanguinari atac israelià -que no es pot considerar com a genocidi-, és més per posicions polítiques que per raons de fons.

A la llibertat d’expressió també se li ha d’exigir correspondències amb la realitat, no apreciacions esbiaixades. Llibertat no significa irresponsabilitat. Llibertat també és responsabilitat i intel•lecte actiu. D’aquesta manera, aconseguirem treure dels diccionaris, especialment el castellans, mots tan despectius com judiada; o altres adjectius com moro, que, en definitiva, acostuma a pronunciar-se en to despectiu, al igual que gitano o sudaca.

Em considero català, però m’afilio a ser palestí i israelià, i detesto les actituds supèrbies i agressives contra la raça humana. El conflicte palestí-israelià en el fons és el conflicte de l’arrogància de l’esser humà. I mentre uns disparen, els altres augmenten la rancúnia; i mentre els altres es defenen, els uns es postulen com a víctimes. En realitat, tots són víctimes de sí mateixos, de la seva ultra religiositat i fanatisme. Això sí: aturada la guerra, cal exercir el dret a la diplomàcia, que al cap i a la fi és el dret a posar en pràctica aquella màxima que la veritat no és absoluta, sinó parcial. Així doncs, em considero palestí i israelià, i la meva veu serà la de la pau i la concòrdia, sense estigmatitzar a cap poble i amb el noble fi de que cadascú assoleixi la seva independència i pau amb sí mateixos i amb els veïns.

• Gaza-Israel; Israel-Gaza

Directament, tant hi fa. Els diaris i tertulians polítics es postulen amb claredat a favor d’un dels dos contendents. I què més dóna. Una visió mesquina i partidista ens faria veure el conflicte com un assumpte de bons i dolents. Però ben mirat, tant uns com altres són part de la veritat i de la mentida.

Posar-se a favor d’uns, és fer-ho en contra dels altres. I, en realitat, no cal prendre una posició política que comptabilitza criteris de raó com si fossin veritats absolutes. Diguem-ho clar. La veritat no rau en els israelians o en els palestins, sinó en una mirada crua de la realitat: uns són terroristes disfressats d’integristes radicals, i els altres són honorables senyors disfressats d’integristes rancuniosos. Ambdós actuen amb la crossa de la violència i amb la veritat de la seva religió. Un altre cop la religió mal entesa i les seves conseqüències.

La guerra la necessiten uns per sobreviure i els altres per defensar-se. Aleshores, és un discurs de boixos: tots tenen raó, i, per assegurar-se que la tenen, només cal disparar trets, ja sigui amb morters, pistoles o canons. Al cap i a la fi és atemptar contra el pròxim, que en realitat és el que viu a la vora de nosaltres, el més proper.

Qui té la raó? Segons el diari que es llegeixi o l’emissora de ràdio que s’escolti, tots. Perquè hi ha opinions per a tots el gustos, i hi ha gustos per a totes les opinions. No hi ha cap dubte, cadascú és responsable dels seus trets, ja siguin els de les paraules o els de les armes.

• La paròdia de la bona punteria i els bons reflexes

L’episodi de George Bush a Irak, evitant dues sabates voladores, exemplifica el que ha estat el seu mandat: punteria a trets. La bona punteria del periodista ha estat resposta amb uns bons reflexos del polític nord-americà, esquivant amb un hàbil moviment de cap les sabates. Tristament Bush passarà a la història per disparar contra el poble iraquià, i, encara més trist, sense que aquest poble pogués esquivar les bales com ell va esquivar el parell de sabates.

No és elegant llançar sabates a tort i a dret, però tampoc és elegant mentir a un món sencer dient que hi havia armes de destrucció massives, on només hi havia persones. Però curiosament, Bush s’ha sortit de la seva mala gestió i de l’atemptat contra la dignitat de la humanitat, però segur que no se’n sortirà de la mirada crítica de la història. Sort a ella. Malgrat que és possible que hi hagi algú amb bigoti que veient el judici de la història, encara seguirà postulant mentides.

• The Economist i la Generalitat

L’últim episodi periodístic del setmanari britànic The Economist ha posat la Generalitat de Catalunya en la corda fluixa. L’article publicat en el prestigiós setmanari econòmic i financer ha pretès enfrontar la realitat catalana amb la visió dels periodistes forans. Els ha enfrontat perquè l’extens article sobre la situació política, social i econòmica de l’estat espanyol inclou regals dialèctics i de fons que han exasperat el més pintat.

Però ha de respondre l’agregat de la Generalitat a Gran Bretanya aquest article? El govern de la Generalitat s’ha de rebaixar fins a demanar clemència a un setmanari que té tot el seu dret a manifestar-se com vulgui? Si la Generalitat hagués de respondre a cada article ignominiós que surt en revistes i diaris, només faria això.

La llibertat de premsa i d’opinió no es combat amb cartes-respostes reclamant rectificacions ni amb més ambaixades a l’estranger. Es combat amb una política de relacions properes que expliquin els valors catalans de la convivència, la capacitat dels seus polítics per fer país i contribuir a l’estat, i de fer la feina que s’ha de fer, com tenir sentit d’estat i mirada d’horitzons amplis. Confondre els termes i els conductes de les relacions institucionals és el primer pas per caminar cap el localisme i el caciquisme. I al final tindran raó.

• Les Azores versus Washington

Els dos partits majoritaris de la cambra espanyola lluiten per aconseguir l’efímer honor de ser el que ha portat el país a les cotes més altes d’internacionalitat. Com dos nens petits s’abraonen en discussions, declaracions, opinions i paraules buides per tal de postular-se com els millors i més espavilats.

Però siguem clars. Quines diferències hi han entre el governant que va anar a les Azores i el governant ha anat a Washington? Un era de dretes; l’altre, d’esquerres. Un s’aliava per encetar una guerra; l’altre s’alia per sortir d’una crisi. Un comença matant; l'altre comença parlant. Un comença una crisi; l’altre vol participar en la seva fi. Un arriba a la internacionalitat a esquenes de l’ONU, del dret internacional i amb el recolzament de dos països; l’altre arriba al pòdium dels països més avançats amb el recolzament de tots els assistents a la cita. Un s’empatolla en posar els peus sobre la taula; l’altre posa la paraula sobre la cimera. Un es considera l’amo del món; l’altre es postula com indispensable per solucionar la crisi econòmica mundial. Un és l’home encriptat i tenebrós; l’altre acostuma a sortir-se’n amb mitges veritats, és a dir, mentides.

Objectivament, cap dels dos ha tret Espanya del racó de la història. L’un, José María Aznar, va deixar Espanya en el racó de les vergonyes; l’altre, José Luis Rodríguez Zapatero, només ha anat a una cimera mundial. Cap dels dos ha donat un pas tan important com per qualificar-lo com el salvador de les espanyes; només ha estat un petit pas en una història convulsa i capriciosa.

En tot cas, el president actual ha actuat amb més seny i més coordinadament, amb més veritat i sensatesa, amb les armes de la paraula. Però, en realitat, la fita de Washington ha estat una medalla temporal i transitòria, i no ha estat res més que un petit pas en el desert de l’egocentrisme i l’autoestima de l’ADN de l’animal polític.

• Tocar de peus a terra amb la classe mitjana

En declaracions al canal ABC, Rahm Emanuel, cap del ganivet del futur president dels EUA, Barack Obama, ha afirmat que "la prioritat número u és l’economia”. Seguidament afirmà: “Estem en un moment delicat. Hi ha una crisi econòmica que afecta a milions de ciutadans que necessiten immediatament ajuda per salvar la seva economia". I va afegir: "No hi pot haver una economia forta sense una classe mitjana forta".

Les darreres paraules són claus per entendre el pensament del nou president electe dels Estats Units. El concepte ens porta a una reflexió ponderada: en una crisi, els ciutadans que pateixen més són els de la classe mitjana; els que després del catacrac resten encara més pobres són els de la classe mitjana; els que més veuen buidades les seves butxaques en favor dels rics, són els ciutadans de la classe mitjana. És a dir, les economies fortes i robustes depenen de classes mitjanes activament robustes. Estem d’acord amb Rahm Emanuel.

Si el que diu el cap del ganivet d’Obama és cert i és reafirmat amb polítiques no pidolaires sinó d’incentivació econòmica a través de baixada d’impostos i d’ajuts fiscals, estem en el bon camí per sortir de la crisi. La qüestió és encertar en la planificació concreta perquè no es produeixin dependencies pernicioses a llarg termini o que no influeixin en res.

No s’hauria de fer, com va fer el president del govern espanyol, que va voler donar 400 euros a cada ciutadà en raó del superàvit de l’estat. Això no és repartir beneficis, sinó regalar els diners de manera incerta. Els ciutadans de la classe mitjana no necessiten regals ni repartiment de beneficis. La política del regal no incentiva, més aviat el contrari. En el seu lloc s’haurien de fer polítiques temporals i transversals de baixar la pressió fiscal i d’incentivació productiva.

• Presoner de l’esperança

Un terratrèmol ha sacsejat el planeta. Un senyor afroamericà que se’n diu Barak Obama ha guanyat les eleccions als Estats Units. No cal seguir llegint aquest article per saber més del què ha passat. Hem estat ben banyats d’informacions i opinions vers el mite Obama.

Però aquest terratrèmol global, tan comparable al terratrèmol de l’economia fent aigües, ha estat un petit respir per la confiança de la gent del carrer. Creure és la raó de moltes existències. Necessitem creure en quelcom per sentir esperança i no emmalaltir d’inanició de la confiança. Si alguna cosa ha fet aquest senyor afroamericà és ajudar a creure a tots aquells que han deixat de creure sistemàticament. Creure en el que sigui, el cas és creure.

Però aquest gentleman americà, llargarut, esvelt, amb bona oratòria, capaç d’encantar a milions de persones per la seva transparència parlamentària, pot caure presoner de l’esperança dels altres.

L’esperança de mig món que només està somiant en creure -només creure-, pot veure’s defallida perquè el messies de l’esperança domèstica podria quedar presoner de l’esperança dels altres. Però la veritat, i sense que soni a religiós, una mica de fe en algú humà no fa mal, fins i tot ens podria fer bé. Esgotats pel setge dels descreguts quotidians, una mica de fe i d’esperança domèstica podria ajudar a creure en esperances més transcendents.

• Les fonts dels nostres humanitzats carrers

L’any 1970, Joan Manuel Serrat va escriure:

El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a beure
infants i gats,
coloms i gossos.

Després de quasi quaranta anys, la font al•ludida per Serrat del carrer Poeta Cabanyes ja no hi és. Segons l’Ajuntament de Barcelona, la mítica font barcelonina ha estat retirada definitivament.

Ja no és suficient que una cançó mítica rememori una font per mantenir-se en peus. Ara que les ciutats i els seus batlles defensen unes viles més humanes, amb menys cotxes, amb més transports públics, amb més bicicletes i vianants, és a dir, unes ciutats més humanes; trauen les fons perquè en realitat molesten.

Si la política municipal va pels camins de dissenyar unes ciutats més humanes i sostenibles, sobta que cada cop hi hagin menys fonts. És que les fonts no fan una ciutat més humana i sostenible? És que els ciutadans ja no tenen set? És que una font ja no és necessària per sentir-nos més humans? És que deu ser tercermundista tenir fonts al carrer? És que un raig d’aigua va en contra del progrés?

Empatollats en fer una ciutat més humana a cop d’impostos i a cop d’estratègies inaudites, els ajuntaments no s’han adonat que una font o un banc públic fa més humana la ciutat que un munt de zones verdes, blaves, carrils per bicicletes o carrers per vianants. Perquè... per què volem carrers per vianants sinó es pot seure a mirar el dia o ajupir-se una mica per beure un glop d’aigua? Potser serà perquè les ciutats són de disseny; és a dir, ciutats dissenyades per capgrossos que només dissenyen la seva pròpia creativitat. Res més.

• El valor del to de veu

El so del debat entre John McCain i Barak Obama ha estat el to de veu. La cançó interpretada per cadascú d’ells ha posat el límit de la veritat; la veritat del que és real o del que no és real. Les diferències entre el demòcrata i el republicà són substancials.

Convindrem que aquest ha estat el debat més equilibrat i més interessant dels tres que han protagonitzat. L’intercanvi de retrets i de paraules acusadores ha estat ben repartit. Però ha estat McCain qui ha premut el gatell. De varies maneres i en diverses ocasions, el candidat republicà ha intentat acorralar el candidat demòcrata amb les arts de la difamació més correctes e incorrectes. També Obama ha utilitzat l’invent, però més en resposta que com a estratègia.

La veu, el to de veu, les inflexions de la veu han estat determinants per observar qui dels dos és el virtual guanyador. Mentre McCain pujava el nivell de veu quan cercava el seu contrincant, Obama mantenia el mateix volum, timbre i to. Impassible, el presidenciable demòcrata ha mantingut el mateix to de veu, sense pujar ni una engruna, sense mostrar afecció ni emoció desmesurada.

De tots és sabut que on s’aprecien més els estats d’ànims és en la veu. Una baixada o pujada d’ànim es reflecteix directament en el fil de veu fins el punt d’autoalimentar l’autoestima i la confiança. En aquest cas, Obama ha mostrat quin és el seu estat d’ànim estable, quina és la seva confiança i quina és la seva autoestima. No hi ha cap dubta, és molt alta.

En tot el debat amb John McCain s’ha pronunciat amb la mateixa intensitat, sense pujar ni baixar el volum, sense modificar el timbre de veu i sense modular el to a altres registres. Tan li feia que l’acusés McCain com que presentés el seu pla econòmic, sempre parlava amb la mateixa intensitat, amb un to còmode, didàctic i clar. En les seves paraules no s’han apreciat sensacions alienes a la realitat més íntima: se sent confiat, segur, guanyador i el president virtual dels Estats Units.

Caldria saber quina és aquesta capacitat impassible i tranquil•la d’imposar-se amb el to de veu. Caldria saber si és fruit del seu caràcter i capacitats o d’un entrenament especial i concret dels seus assessors. Em sento temptat a creure que en gran part és collita pròpia. Barak Obama sap el què vol, però també sap el què ha d’aconseguir. La presidència americana també depèn d’un estat de veu: l’estat de la nació també és un estat d’ànim presidencial.

• Discriminació positiva?

El terme d’acció afirmativa fa referència a aquelles actuacions positivament dirigides a reduir o, idealment, eliminar les pràctiques discriminatòries en contra de sectors històricament exclosos com les dones o alguns grups ètnics o racials.

Però la discriminació positiva és encertada? És justa? Ajuda realment a la bona integració i atenció dels desfavorits?

En el fons, la discriminació positiva és una discriminació implícita, perquè discrimina els subjectes de la mateixa distinció. Se’ls hi dóna la possibilitat de ser més afavorits, però al mateix temps se’ls discrimina perquè el favoritisme és una imposició de caràcter estructural que torna a discriminar. És com si a un nen disminuït físic o psíquic se’l tracta de manera preferencial, amb paraules diminutives i actituds massa curoses. Al final, el noi o la noia se sentirà discriminat, però no per l’atenció sinó per la falta d’igualtat vers les altres persones.

Crec que els legisladors no van quasi mai a les causes de la discriminació, sinó a les conseqüències, i si sempre es regula i legisla d’acord a les conseqüències mai s’arribarà al moll de l’ós del problema. És cert que moltes vegades no es poden legislar les causes, però sempre es pot incidir positivament en una legislació activa, que previngui i proposi una legislació preventiva, i és aquí on la justícia erra clamorosament.

Un exemple. Estic totalment d’acord que cal legislar perquè la dona no sigui maltractada en qualsevol àrea de l’experiència humana. No obstant, no puc estar d’acord amb la legislació que aboca a situacions en la que els homes tinguin que reivindicar els seus drets. Avui, amb la discriminació positiva, un home dóna un calbot a la seva dona i es un delicte, però si succeeix a l’inrevés, és una falta. Això és justícia? Això permet que la dona sigui tractada amb més cura? Això farà que els homes no maltractin a les seves dones? Això permetrà arribar a una situació de no-maltractament? Perquè moren cada cop més dones? És evident que els legisladors no han anat a les causes, sinó a les símptomes dels maltractaments.

No defendré mai els maltractadors, ni permetré que cap home toqui a una dona, però és evident que la discriminació positiva de la legislació de les símptomes i no de les causes, és una discriminació que no porta a cap lloc. Ens porta a un camí sense sortida, on les dones se senten protegides en les causes i a la llarga això els hi permet entrar en un paradigma de defensa estructural que les fa segures jurídicament, però no socialment. És a dir, en la ment de la dona s’instal•la el paradigma dels drets i, en la de l’home, el paradigma del defensor de la seva raó. En definitiva, la justícia discrimina psicològicament, i, en conseqüència, socialment.

Vull apuntar decididament que, en la majoria dels casos, les parelles que no funcionen són parelles malaltes. Seria més fàcil agrupar les parelles i les persones en bones o dolentes i trobar justificacions de caràcter gremial: tu ets bona, el marit és dolent; o tu tens raó i la teva parella, no. Però enquadrar en grups de bons o dolents mai ens proporcionarà solucions als problemes, en tot cas els tipificarà i els encrostarà. El tractament de les coses cercant les causes, ens permetrà arribar a determinacions definides i actives en la relació fet-efecte.

Crec que les parelles que no funcionen és perquè estan malaltes. La salut no és només una qüestió orgànica o mental, sinó també social. Hi han malalts socials i malalts morals. I moltes de les parelles on hi ha maltractament, no és només perquè hi ha un que maltracta i una altra que rep el maltractament, sinó perquè s’ha construït una relació malalta, a banda de que un dels components de la parella estigui moralment malalt. Quan hi ha una parella malalta, cal anar a l’arrel del problema i actuar allà mateix; per tant, la discriminació positiva, a la llarga és una discriminació negativa, perquè no soluciona el problema i redueix tot a les símptomes, legislant la prevenció dels fets, però no actuant en la prevenció i solució de les arrels.

• Semiòtica del debat Obama-McCain

Nit de debat entre presidencials, el republicà McCain i el demòcrata Obama. El posat elegant de Barak contrastava amb el encarcarat de John. El 1’84 d’esvelta alçada del demòcrata posava de manifest que el republicà és un home del segle passat, amb gestos mimètics d’un excombatent; un cos feixuc.

En tot el debat, Barak Obama ha fet gala de la seva elegància, tant quan estava en peus com quan estava assegut en el tamburet-cadira. El seu posat tranquil, amb un peu a terra i l’altre al travesser del tamboret, ha estat el detall d’elegància que ha mantingut durant tota la nit. Sempre que ha estat assegut, el demòcrata ha estat en la mateixa posició, mentre el republicà variava constantment. Unes vegades s’asseia, d’altres es mantenia en peus al costat de la cadira com volent enviar un missatge de superioritat al seu contrincant, mentre parlava Obama. Aquest detall manifestava un acusat nerviosisme i intranquil•litat que l’allunyava del centre del debat: el de saber esperar el seu moment i escoltar quan calia escoltar.

La diferència d’alçada és un detall a tenir en compta, especialment quan Barak Obama es mantenia ben redreçat, amb la mirada altiva i segura. Quan parlava McCain, Obama se’l mirava fixament, amb tranquil•litat. Al inrevés, McCain diluïa la vista entre l’escolta, els papers i la gent. El republicà, sabedor de la seva inferioritat, es perdia en ell mateix. Els constants apunts sobre un munt innecessari de papers, les diferents posicions entre de peu i mig assegut, i les mirades furtives vers el contrincant, contrastaven amb la seguretat d’Obama: cap paper, cap apunt; mostres de seguretat i autosuficiència en les seves dades mentals.

Quan el senador republicà s’aixecava per prendre la paraula, la seva ma dreta agafava el micròfon amb un braç encarcarat, quasi ortopèdic. Sempre que parlava, l’imatge es repetia: un braç mig mort que sostenia una mà que sostenia al mateix temps un micròfon inert. Mai va canviar el micròfon de mà. Per la seva banda, el senador demòcrata va utilitzar les dues mans, de manera ambivalent, malgrat que preferentment va utilitzar la mà dreta.

Un dels detalls més curiosos varen ser les mirades. McCain acostumava a acabar els seus discursos amb una mirada de perfil, seca i esquiva, però molt alliçonadora. És a dir, intentava enviar al seu contrincant un missatge de pare que reprèn el seu fill, que li diu el què ha de fer, com donant-li lliçons de maneres i formes. Era com dir: ‘mira el que acabo de dir, a veure què és el que tu dius ara!’. Obama se’l mirava de lluny, impassible, seguint-lo per allà on anava. Mai li treia el ull del damunt, i el seu rostre no mostrava cap afecció per les paraules de McCain. Aquest gest exemplificava seguretat en el demòcrata, mentre que el republicà anunciava intranquil•litat i desassossec.

Algunes vegades van sorgir paraules d’un dels dos que a l’altre el van afectar de manera més directe i compromesa, pel seu contingut. La resposta de cada al•ludit va ser diferent. En el senador republicà va significar moviments sense aplom, diversificats. En el senador demòcrata va ser rebut amb atenció i, alguna vegada, amb un somriure còmplice, però suspicaç. El somrís delata molts estats d’ànim. Unes vegades, malgrat es vulgui transmetre tranquil•litat, s’expressa desassossec; d’altres, encara que s’intenti dissimular un estat de fermesa i seguretat, delata el contrari, inseguretat i feblesa. Això és el que es va deduir del somriure de John McCain: un somriure que intentava dir que ho tenia tot controlat, però més aviat deia tot el contrari. Especialment es va poder observar en el somriure forçat dels músculs inferiors de la cara, mentre els dels globus oculars es retiraven.

El debat va mostrar i demostrar que l’estat d’ànim i de control de la situació no sempre es pot dissimular, més aviat mai. Per concretar-ho millor ho podríem resumir en l’alçada de les mirades. Mentre Obama mirava pel damunt de la seva horitzontal, McCain mirava per sota. Una diferència determinant que mostra la seguretat i confiança de cadascú i, també, les expectatives de qui dels dos seria el guanyador. Qui va mirar per damunt va guanyar, no hi ha cap dubte.

• ‘El Mundo’ fora d’òrbita

Tristament l’accident aeri de l’aeroport de Barajas, a Madrid, ha suposat un gran desastre per a moltes persones, les víctimes i els familiars i amics de les víctimes. El meu condol i afiliació a les necessitats de totes elles.

Però tristament, no només l’accident aeri porta males noticies. El diari ‘El Mundo’ va publicar justament el dia següent el titular més impactant: ‘La crisis de Spanair desemboca en una tragedia con 153 muertos’.

Periodísticament, on estava la notícia? En la crisi?, o en la tragèdia? Per què un titular ha de recollir un aspecte que, si era tant important, hauria d’haver merescut anteriorment un titular?, no després d’una tragèdia.

Les paraules poden matar més que les armes. Això ho va dir el musicòleg Arnold Vaiker. I és cert. Les paraules de ‘El Mundo’ han matat dues vegades la memòria de les víctimes de la tragèdia de Barajas.

• Dialecte del llatí

Les desafortunades paraules de Sergio González, jugador de futbol del Depor i nascut a l’Hospitalet de Llobregat, deixen entreveure que l’esportista no té gaire idea de cultura. De fet, a la seva qualitat, més aviat mediocre, futbolística, inclou ara la mediocre qualitat cultural. Sergio González afirma sense embuts ni vergonya: “El catalán es un dialecto, no es un idioma, igual que el gallego. Es como el asturiano. Eso no son idiomas. Yo creo que son dialectos, no los considero idiomas”.

Suposem que es referia a un dialecte del llatí, com el castellà. No vull pensar que està afirmant que el català és un dialecte del castellà. Si fos així, em pregunto amb quins professors es va trobar quan estudiava, o si en realitat anava a escola, o si de debò és una mica sensat. Un senyor, que diu que va anar a escola i va estudiar, que hauria de tenir un mínim de cultura, resulta que en té menys del que pensava.

És molt curiós com personatges es pronuncien com si res i pontifiquen amb una facilitat increïble. I el més curiós és que no surti ningú a dir-li ben clar que el què diu és una bajanada. I mentre van parlant i pontificant, tothom s’ho va creient. No estaria malament que un col•lectiu de lingüistes ben organitzats i amb bones connexions periodístiques, sortís sistemàticament per puntualitzar aquestes opinions inconscients. Només caldria una nota de premsa per contestar tantes bajanades de tants personatges del món cultural, del espectacle o qualsevol altre per a dir amb ets i uts el què és en realitat.

Que el català és un dialecte? D’acord. Un dialecte del llatí, com el castellà.

• Mare de Déu de l’Ecologia?

El Santuari Ecològic del Castell de Gallifa és el primer santuari del món dedicat a la Mare de Déu de l’Ecologia. Gallifa és un petit poble que està en la vall al peu del macis de Sant Sadurní, entre les comarques dels dos Vallès, l’Occidental i l’Oriental. L’idea va sorgir de Josep Dalmau, que el 1985 va impulsar la reconstrucció de l’ermita del castell de Gallifa, incorporant la imatge d’una Verge del segle XI, d’origen no conegut, que fou rebatejada Déu de l’Ecologia. Així es configura el Santuari Ecològic del Castell de Callifa.

La notícia és interessant, especialment per l’atreviment de l’Església Catòlica a adaptar-se als nous temps. Dic atreviment perquè l’aventura d’incloure una nova Mare de Déu és ben atrevida. Anem per parts.

Primer, Déu no té mare, en tot cas seria Jesús que va nàixer per obra i gràcia de l‘Esperit Sant la que tenia mare (segons la Biblia). En lloc de incloure una nova verge i un nou motiu, prèviament s’hauria de rectificar que, en realitat i teològicament, Déu no ha tingut mai mare. No estaria malament que la cúria romana s’espavilés i rectifiqués aquesta gruixuda errada.

Segon. Replegar una imatge d’algun lloc i anomenar-la directament Verge, és un reiteració persistent i pesada en la imaginaria i la superstició més antiquada. Un tros de fusta, que algú li va donar forma de imatge, agafada de qualsevol lloc i elevada als altars, és una mostra més de que la fe és un invent per no pensants, i que la veritable fe necessita algunes evidències més creïbles.

Tercer. Anomenar a una nova Verge, Mare de Déu de l’Ecologia, és fer de la fantasia una nova manera d’atreure fidels. De fet, les altres mares de Déu ja són ben curioses, perquè hi han de tots els noms, característiques i grups socials, però inventar-se més amb noms tan increïbles és posar la fe en la picota del mercat i del consumisme.

Quart. L’ecologia i la natura necessiten un respecte més alt de tothom com per a denominar una Verge, que ni sent ni veu ni s’assabenta del què passa, una espècie de patrona ecologista. No cal.

Si la església catòlica vol estar a l’alçada dels temps, seria millor que es deixés de supersticions i invencions fantasioses que intenten alimentar la fe, i que en realitat alimenten la incultura o la fe descreguda. En tot cas, millor li seria adaptar-se als temps amb una fe més raonable, amb litúrgies més explicables, amb sinceritat del que veritablement es creu i no es creu i una honestedat més humana que clerical. La gent que pensa no es creu moltes coses que la cúria intenta imposar, perquè la veritat, la més veritable veritat no està en mans d’un grup o d’una persona, en tot cas està en les mans de la sinceritat i honestedat de pensament, dient sense embuts el què es creu i el què no es creu. Al cap i a la fi tot tenim molts dubtes. En realitat, la fe no contesta preguntes, només les fa callar temporalment.

• Ingrata bellesa mediàtica

Els Jocs Olímpics de Pekín es van inaugurar amb la irrupció d’una bonica nena que va enlluernar el món interpretant una cançó. Lin Miaoke semblava que era la nena prodigi. Però el que semblava una bufona nena que cantava com els àngels, en realitat era playback. La veritable cantant, Yang Peiyi, va ser apartada per no ser suficientment guapa.

La mercadotècnia de la bellesa ha arribat fins als infants, i malgrat que això no és nou, sí que és remarcable que l’espectacle televisiu imposi els seus valors: la mentida camuflada de veritat. Si una veritat no és suficientment atractiva, caldrà amagar-la amb una mentida veritable?

Si aquest principi arribés a les seves conseqüències més punyents, podríem veure dintre de poc com Montserrat Caballé posa la veu i una espectacular model posa el cos i l’escenografia. Segons aquest concepte, si viatgem 16 anys enrere, als Jocs de Barcelona, podríem haver sentit la veu de la diva catalana representada per un cos més televisiu.

Si la televisió és capaç de canviar tant la realitat en pro d'un mediàticament correcte, tindríem que vigilar molt el què ens donen, no fos que qualsevol dia d’aquests ens trobéssim que tot el que veiem fos mentida, fins i tot les desgràcies. Ben maquillades amb els polvets de la pena i ateserats amb la tristor més dura, és possible que ens donin gat per llebre.

El poder dels mitjans de comunicació són massa ferotges per uns ciutadans, no consumidors, que volem la veritat de tot, l'única veritat. No ens conformem solament amb perfectes i curosos espectacles televisius. Volem que la veritat sigui tan certa com la mentida. Volem un nena no tan guapa i atractiva a primera vista, però que sigui ella la que canti. Segur que seria la noieta més guapa. No en tenim cap dubte. La veritat és la bellesa més autèntica. D’això tampoc en tenim cap dubte.

• Nacionalisme lingüístic espanyol

No resultarà difícil d’entendre que els que postulen que el castellà és la llengua que està en desavantatge a Catalunya, ho fan amb l’estructura de l’imperialisme darrere. Des de la força social i segura que ofereix un nacionalisme emparat per l’estat, els que signen el ‘Manifiesto por la lengua común’, signen, al mateix temps, un manifest de nacionalisme espanyol. Perquè siguem clars, defensar una llengua, malgrat que s’escudin en la constitució espanyola com a garant de drets, és de totes-totes, un exercici de nacionalisme.

Ser nacionalista espanyol, suec o colombià, només és una qüestió d’afiliació biogràfica i ideològica, perquè al cap i a la fi tots són nacionalistes, o sigui, defensen una nació que, a més a més, té estat. La diferència sorgeix quan darrera d’un concepte de nació, avalat per segles d’història, no hi ha cap estat que el recolzi, amb tota la seva maquinaria.

Qualsevol nació que, llògicament, actua amb el nacionalisme, utilitza la seva llengua per a manifestar-se i per vehicular el seu pensament. Així doncs, un ciutadà de França utilitzarà el francès per transmetre el seu pensament, mentre que un ciutadà de Madrid farà servir el castellà per expressar-se. Però la cosa es complica quan un ciutadà de Girona es vol comunicar. La seva llengua materna és el català, mentre que la llengua de Castella, el castellà, ha de ser coneguda obligatòriament per comunicar-se. No cal dir que el castellà és la llengua de Castella, tal com sona. És a dir, un català de Girona està obligat a parlar la llegua de Castella, o sigui, el castellà. No sé si ha quedat ben clar: la llengua castellana és de Castella, i l’han importat a altres indrets, com a Girona.

Aleshores, quan la Constitució espanyola diu que la llengua que s’ha de parlar a tot el territori espanyol és el castellà i que les altres llengües particulars de les ‘regions’ també es s’hauran de conèixer, el que està dient és que l’imperialisme de Castella, amb el castellà com a arma imperial, és la llengua impositiva i obligatòria. I quan uns senyors es queixen de que la llengua castellana està decreixent a Catalunya (la qual cosa no és veritat), el que estan dient és que, emparats en la Constitució espanyola, la llengua de l’imperi s’ha de fer valer per damunt de tot, no sigui que perdin el dret de conquesta.

Parlar castellà o català no és el problema. El problema és que la llegua pròpia d’un territori, que, per cert, està habitada per individus, no és la important, sinó la llengua imposada històricament o constitucionalment. La diferència és que la llengua de Catalunya és el català, la pròpia, la que durant 1.000 anys ha crescut any rere any com un signe d’identitat, i el castellà és la llengua de Castella, importada, no pròpia.

Que uns intel•lectuals amb poca feina signin un manifest per la llengua comú, només vol dir que el seu nacionalisme espanyol és tan ferotge que fan del castellà de Castella la llengua comú per dret de conquesta, i, en conseqüència, preocupats perquè un pobre castellà no entengui alguna cosa decideixen lluitar aferrissadament per aconseguir les cotes pròpies d’un estat imperialista.

Com diu un contra-manifest signat per alguns catedràtics, pel nacionalisme espanyol, la llengua castellana es superior, còmoda, fàcil i útil, virtuts que sempre són producte de circumstàncies naturals, mai de la imposició i la repressió. Les llengües dels altres són, per el contrari, molestes, arcaiques, antieconòmiques i francament prescindibles. I mentre les segones es revelen per arreu els espasmes negatius dels nacionalismes, darrere de la primera no hauria, en canvi, cap nacionalisme.

La tesi del ‘Manifiesto por la lengua común’ no s’agafa per enlloc. Sí, només per una: per la nansa del nacionalisme espanyol, imperialista, que no vol perdre el seu dret de conquesta. Al cap i a la fi, es pot menysprear de moltes maneres; una d’elles és amb una suposada delicadesa, defenent la Constitució espanyola i els drets dels monolingües castellans, mentre a Catalunya no hi ha cap problema real, l’únic problema són els senyors del Manifiesto. I, no és per res, però això del Manifiesto em sona a Movimiento... Sona arcaic, oi?

• Morir per oblit

Recentment han succeït alguns tràgics oblits. Fa un mes i mig, un pare es va oblidar el seu fill al cotxe. Quan va tornar el va trobar mort. Fa un mes, a Sevilla, un nen de dos anys va morir com a conseqüència de la calor, després de ser oblidat pel seu pare. L’home no tenia el costum de portar-lo a la guarderia, i aquest dia, darrer del curs escolar, li va demanar la seva dona. Casos com aquests s’han produït varis durant els últims anys: pares que s’obliden el fill al cotxe i la mort per l’oblit arriba.

Bàsicament, les morts són degudes a la calor que s’acumula dins del cotxe; però no podem obviar que, en realitat, les morts es produeixen per raons més socials: l’oblit i la poc hàbit. En una societat tan ràpida i veloç, oblidar-nos de les coses més importants sembla ser quelcom de normal.

L’oblit és l’acte mental de no recordar una cosa, una amnèsia temporal. Entretinguts i enfeinats en mil afers, recordar-nos de la vida d’un nadó que la seva existència depèn de la nostra memòria, és un acte de reciclatge mental: recordar l’important i no oblidar el transcendent. I és que la nostra societat està connectada, però gens comunicada. És a dir, al igual que les nostres relacions socials, les nostres neurones també estan molt connectades, però gens comunicades. Posem el pilot automàtic, la connexió automàtica, mentre la comunicació i la interrelació queda en l’aire. En definitiva: morir per oblit; la mort dels que no se’n recorden d’ells. Al igual que els vellets, que s’apilonen en una residència de la tercera edat o en la solitud d’una casa buida: morir per oblit; i per oblidar.

• Manifiesto por la lengua común

El dret a una llegua, a estimar-la i a protegir-la, és un dret col•lectiu, no individual. Això és al que s’han agafat els del ‘Manifiesto por la lengua común’, la castellana. Els drets individuals, que moltes vegades pretenen els polítics, no es poden mantenir ni sustentar si no hi han darrere uns drets col•lectius. D’acord; però anem per parts.

La Declaración Universal pels Drets Lingüístics , recolzada per l’ONU i un munt d’entitats i ONG’s, declara la intenció al promoure-la:

La Declaració ha estat realitzada en un moment en el que la diversitat lingüística del planeta està gravement amenaçada. A aquesta situació han contribuït diversos factors com:
• La secular tendència unificadora de la majoria d’estats a reduir la diversitat i a afavorir actituds adverses a la pluralitat i al pluralisme lingüístic.
• El procés de mundialització de l’economia i, en conseqüència, del mercat de la informació, la comunicació i la cultura, que afecta als àmbits de relació i les formes d’interacció que garanteixen la cohesió interna de cada comunitat lingüística.
• El model economicista de creixement propugnat pels grups econòmics transnacionals, que pretén identificar la desregulació amb el progrés i l’individualisme competitiu amb la llibertat, la qual cosa genera greus i creixents desigualtats econòmiques, socials, culturals i lingüístiques.

Vist aquest preàmbul, crec que de la lluita fratricida impulsada pel diari espanyol El Mundo amb el ‘Manifiesto por la lengua común’, només se’n salva la llengua catalana, que és la persistentment perseguida. Llegit l’anterior preàmbul, crec que no cal esmerçar-se a entendre’ls; ells mateixos es retraten.

Habitualment escric en català i en castellà, però no hi ha cap dubte que la llengua que cal defensar es la catalana; la castellana es defensa sola. Amb aquesta última, només escric per raons conjunturals i també afectives, però amb la catalana escric per raons afectives, afectives i afectives, de bellesa, i també per raons de defensa de la meva llengua materna, malgrat visqui a l’altre punta del món.

• Alimentar a qui passa fam per llei

El Govern Balear ha anunciat que alimentarà per llei a qui passi fam. La nova llei de serveis socials de Balears, actualment en fase de esborrany, recull una iniciativa pionera a Espanya: qualsevol ciutadà balear que passi fam per no tenir diners per comprar menjar té dret a exigir a l’Administració que l’alimenti.

La llei es registrarà en el Parlament autonòmic a principis de setembre u octubre i es negociarà amb tots els partits polítics, professionals dels serveis socials i entitats. El dret a una ingesta mínima d’aliments podrà ésser reclamat judicialment en el cas que l’Administració no compleixi.

Aquest pas del govern balear significa un interessant avenç en aquest món ple de desigualtats. Que un govern legisli la fam, significa que la pobresa és una realitat que els governs mai han reconegut com a essencial. S’ha reconegut el dret al treball, el dret a una vivenda, el dret a moltes coses, però el dret a no passar fam és un nou estadi en els drets humans reconeguts i cuidats per l’administració.

Cal legislar que els ciutadans tinguin dret a tenir l’estómac ple? És necessari que una llei reconegui la necessitat d’un àpat a qui no té diners? La resposta mereix un curós anàlisi.

El model socialista o comunista que dominava l’est d'Europa estava fonamentat en que tothom havia de tenir les necessitats cobertes. Però per arribar a fer-ho, l’estat es convertia en el centre de la gestió econòmica i social de la ciutadania. Aquest fet va determinar que els governs legislessin models de control molt punyents, que sotmetien als ciutadans plenament. La fam estava eradicada en la seva façana, però no en el fonament, en el de l’esforç, en el de la superació coordinada.

Quan els governs volen satisfer per llei la cosa més bàsica de l'ésser humà, vol dir que no han sabut fer polítiques igualitàries i de promoció de la riquesa com a mecanisme de satisfer les necessitats bàsiques. La fam és una plaga en el món, però un govern que vol satisfer l’últim eslavó, envia un clar missatge de que no ha cobert els mecanismes de promoció de les oportunitats.

Legislar la fam és legislar la pobresa. És a dir, proclamar a viva veu que es pot passar fam o que hom es pot deixar anar com vulgui, mentre l’administració restarà com un Pare Noël subministrant els recursos necessaris. Es perillós que l’administració reguli l’absència de realitats, i no els béns que els ciutadans generen. En tot cas, haurien d’administrar i proporcionar mecanismes per generar riquesa o repartir oportunitats. Si no és així, és molt possible que els governs siguin els nostres pares o tutors fins i tot en el fet de menjar. Perquè menjar és com respirar; en tot cas, que els governs legislin un aire pur, no escafandres pels ciutadans.

• Mas reforçat amb el sobiranisme de fons

Mas ha sortit reforçat del congrés que aquest cap de setmana ha tingut Convergència Democràtica de Catalunya. Després d’uns anys al cap davant de la formació, després de la retirada de Jordi Pujol, Artur Mas té la paella pel mànec. El seu talant de triomfador i mirada enlaire l’ha fet guanyador.

Un repàs a la seva morfologia, ens proporciona molts detalls del seu caràcter. La mandíbula pronunciada i sobresortint indica que és un lluitador, que no es queda enrere a les primeres de canvi. Els ulls sempre miren per damunt de l’horitzontal d’ells mateixos, i envien el missatge de que ell és qui controla. La mirada altiva, amb el rostre aixecat amb la mandíbula empenyent amunt, diu de la seva astúcia emprenedora.

Artur Mas és un guanyador. Una altra cosa és si CDC serà guanyadora. Jordi Pujol ja ha posat els punts sobre totes les lletres. Pel veterà polític, no cal tenir pressa per tornar a governar. Si es fan les coses bé s’arribarà, i millor no córrer. El pas estratègic al sobiranisme com a full de ruta, presenta un futur esperançador, com a mínim pel que fa al posicionament polític. Superarà en avantatge als seus competidors?

• Qui sap què és una crisi?

Això mateix: qui sap què és una crisi! Ningú. Creiem que sabem el què és una crisi perquè els preus pugen, les ofertes baixen i ens estrenyem el cinturó, però la crisi és un estat d’ànim produït per un estat de les coses.

L’estat de les coses són les que ens afecten i ens imbueixen un estat d’ànim. Ens afecta l’economia com ens afecten els preus dels carburants, i ens afecta la davallada de la construcció com ens afecta la desconfiança amb els inversors. És un joc de fitxes de dominó; totes van caient, i si cauen no és solsament perquè l’economia vagi malament sinó perquè l’estat anímic va incidint provocant distintes sensacions de desanim.

Qui sap què és una crisi! I qui sap com és resol? L’actual crisi és un seguit de esdeveniments mundials monopolitzats pel petroli, però no és el negre element el que ho ha provocat, ha estat la deixadesa dels governs que no han sabut administrar el creixement. Les culpes no són del petroli, malgrat aquest estigui en el melic dels problemes presents i futurs del món, els responsables són els que han jugat amb la bonança i no han sabut trobar camins alternatius al petroli, a la desmesurada construcció immobiliària i als especuladors professionals.

La crisi sempre ens agafa de sorpresa. La crisi sempre ens provoca un estat d’angoixa precisament perquè no sabem d’on ve i on va. És un sobre tancat que l’hem d’anar obrint per esbrinar mica en mica les causes, els errors i les mentides que ens hem anat dient per tal de prolongar la nostra veritat consumista.

Els 7 anys de bonança bíblics i els 7 anys de dificultats ja no són tan certs en la nostra realitat contemporània. Ara vivim a tongades, a etzibades, a cops de creixement sense control, sense deixar reposar la terra i els bens que ens dóna. Els 7 anys s’han convertit en 10 o 15, segons l’avarícia humana. Es per això que aprendre a ser més humils és la gran lliçó que ens ensenya la crisi. Qui sap què és una crisi! Però sí sabem el què és ajustar-nos el cinturó i estrènyer la ment. La nostra matèria gris també necessita una bona etzibada!

• Identificació amb la qualitat

El triomf futbolístic de la selecció espanyola és el triomf de la qualitat. La gent que s’ha llançat al carrer ho ha fet impulsada per la qualitat, identificats amb la qualitat d'uns jugadors. Es podria dir que l’algaravia de la gent i l’onejar de banderes espanyoles és en relació amb el concepte de nació espanyola. Ho és. Però en l’estrat més profund del poble, la seva alegria és amb la identificació de la qualitat futbolística del jugadors participants.

El concepte nacional espanyol ha quedat superat pel concepte qualitat futbolística. La vinculació entre públic i futbol és el secret de l’onada passional per tot el territori nacional. És a dir, la gent s’ha identificat amb un concepte de fer, amb una manera de fer bellesa artística, amb una tesi de qualitativa, no exclusivament amb uns colors nacionals.

Ara mateix, mitja Espanya se sent orgullosa per l’èxit futbolístic; l’altra mitja, els que no van veure el partit, ni ho van celebrar, però es van alegrar per l'altra mitja Espanya. Els 18 milions que ho van veure per televisió demostren que segurament una meitat de ciutadans van passar d’alegries comunes i van preferir congratular-se de que ells també saben ser feliços sense bogeries alienes.

• La roja

En l’atzarós campionat europeu de futbol, els locutors i presentadors de la cadena de televisió quatro, han repetit insaciablement, referint-se a la selecció espanyola, com ‘la roja’. A més, han canviat el nom de la plaça de Colón de Madrid, ara li diuen la ‘plaza roja’.

Aquest canvi de nom té un sentit amagat: la roja és el color de la cadena, també és el color de la camiseta de la selecció espanyola, i també porta reminiscències polítiques. No en va, el color roig s’associa amb el bàndol republicà, perdedor de la guerra civil espanyola, i amb la lluita esquerrana.

En el fons, el missatge és clar: que el espectador identifiqui el color roig de la selecció espanyola amb la cadena i amb la seva tendència política. Tota una troballa! Repetidament es repeteix la consigna: ‘la roja’ o ‘la plaza roja’. En aquesta amagada intenció, la ‘plaza roja’ porta records de la ‘plaza roja’ moscoviana; records impagables de que l’esquerra ha de recórrer a l’associació d’idees per ser més roja que mai, malgrat el color de la seva política sigui més blava que mai.

• Paraula maleïda

Crisi. La paraula maleïda. La que tots hem dit en algun moment o en un altre. I quan la diem ens sentim més en crisi, sentim que la paraula ens ofega y de mica en mica ens deixa estorats.

El temps de crisi és un bon moment per adonar-nos de la cruesa de les coses. Cap moment és tan benvingut com aquest per aterrar a la realitat més transparent, perquè la crisi és una confrontació amb la veritat. Mentre anteriorment ens hem dit totes les mentides possibles per no adonar-nos senzillament del que passa, amb la crisi xoquem amb la realitat i aquesta ens fa veure que moltes vegades som uns ingenus.

Fa anys vaig sentir que per gestionar les crisis amb èxit era necessari saber adaptar-se. Això vol dir que moltes vegades, malgrat que hagi arribat la crisi, no som capaços d’adaptar-nos, d’aproximar la nostra capacitat intel•lectual a la simple realitat que se’ns imposa . Adaptar-se és el primer pas per fer emmudir la paraula maleïda: crisi.

• Triomf de la persistència

El triomf de la selecció espanyola de futbol és el triomf de la persistència, de la rauxa controlada. El toc de pilota d’un lloc a l’altra del camp és la imatge de la persistència, del anar fent per arribar a fer. És la lliçó de la paciència que obra camins i que deixa l’urgent per fer l’important.

Com una analogia, la pilota són els problemes diaris i els jugadors som nosaltres. Movem l’esfèric d’una banda a l’altra esperant el moment precís per fer gol. El triomf de la persistència convé tocar-tocar, és a dir, saber que la pilota juga millor quan passa per diferents peus o mans, fins que arriba al seu lloc, al triomf. Bé, al final 3-0 contra Rússia. Tan s’hi val! Ens ha fet el pes per recordar que persistir és el camí.

• Seat Santa Margarida i els Monjos

Francisco García Sanz, president de Seat ha deixat ben clar que Seat mai posarà nom català a un cotxe. Segons les seves paraules, Seat és una empresa espanyola i descarta posar nom d’una ciutat catalana a cap cotxe. Aquest senyor madrileny ha furgat en la ferida. Una ferida que remou les entranyes de la dualitat Espanya-Catalunya.

Un Seat anomenat Santa Margarida i els Monjos no sortirà mai de les cotxeres de Seat, primer perquè és massa llarg, i segon, perquè és un nom d’un poble català. Llàstima! M’havia fet la il•lusió que un poble amb un nom tan suggerent tingués un merescut automòbil. M’imagino com seria la Santa Maria, amb els Monjos darrere, i encara més, amb el senyor Francisco García Sanz a la cua.

Al final no tindrem un Seat Santa Margarida i els Monjos. Ens sentim decebuts. Per favor, senyor Francisco García Sanz, rectifiqui, que no podem viure sense un cotxe català amb nom religiós i suposadament cast.

• Chacón a la defensa

De confirmar-se la actual ministra de vivenda com a probable ministra de defensa, es podria dir que el govern espanyol haurà posat a la reraguarda un pes pesant. Tan pel que fa a la seva condició de premamà, com a la seva influència en el presidente, Chacón, amb el seu somriure Profident, s’esdevindrà la dona 10 del nou gabinet Zapatero.

Seria la primera dona en pujar al lloc de capitana general dels exèrcits espanyols, que malgrat serà una ministra de defensa normal i corrent, alguna cosa tindrà de capitana. El seu caràcter segur i resolutiu serà una bona arma per guiar uns militars prou dòcils. De fet, si es confirma l’aventura de la Carme a la defensa, no sabem si serà pels seus coneixements militars, per ser de ‘armas tomar’ o per ser la novia política de Zapatero. No hi ha cap dubte, la pujada espectacular de la ministra de Vivenda ve donada per les bones relacions personals amb el presidente.

Chacón a la defensa, després d’haver estat als vestidors de la vivenda, és la prova més evident que Rodríguez Zapatero prefereix més innovar en les formes que en el contingut. Això és del que es tracta. Davant d’una legislatura de viatge al centre i de moderació i enteniment, millor fer moviments per la galeria, com ser la primera vegada que una dona mana un cos tan d’homes. Bé, ja han hagut d’altres dones que han manat homes, però mentre que d’això no s’assabenti Napoleó, doncs, cap problema! Li donaren la benvinguda a la dona més defensiva de la història, esperant que no compleixi la dita que la millor defensa és un bon atac.

• A per aigua a la font

Com els antics pobladors de la terra, anem a per aigua a la font. Però en lloc de fer-ho amb la cantimplora, el cubell o qualsevol estri per recollir aigua, ho fem amb les paraules. El govern amb l’oposició, els de Madrid amb el d’aquí, tots amb tots. I mentrestant, sense aigua.

Per anar a buscar aigua primer s’ha de parlar. Abans només feia falta dir: ‘nen, ves a buscar aigua!’. Ara, no cal això, ara s’ha de veure d’on, quin cabal, qui ens la deixa, etc. Ara és prou complicat, però senzill: obrim l’aixeta i ja raja.

És el contrasentit de la vida: obrim l’aixeta i cau l’aigua, però no sabem on haurem d’anar-la a buscar. De moment, ningú s’entén amb ningú. I mentrestant l’aigua raja menys. I mentrestant rodola pels altres rius, els nostres passen per les conques caminant, en lloc de córrer com ho havien fet sempre. És el pas del temps que no s’atura, però cadascú ho fa al seu pas.