Trèvol de quatre barres

• Escoltar l’elector

2010-06-20T04:22:00.008+02:00

language="JavaScript1.1">

Les eleccions a la presidència del FC Barcelona, han estat determinants. Després de mesos d’encoberta campanya electoral, Sandro Rosell s’ha guanyat el favor dels electors de manera rotunda. Més del 60% han votat el candidat. Però el més significatiu de la campanya del nou president ha estat la tasca feta des de fa mesos, fins i tot anys, amb un contacte setmanal amb els socis i les penyes. Cada setmana tenia dues o tres reunions, amb una mitjana de 10 a 30 persones, per conèixer de primera mà les necessitats del soci.

Això ha estat el més significatiu: la consulta a l’elector, demanant parer sobre diferents aspectes del barcelonisme y la marxa del club, per posteriorment establir un programa ben acurat d’acord a les propostes i inquietuds recaptades. Seria molt encertat que en prenguessin bona nota els polítics del nostre país. Escoltar l’elector: pedra fonamental de la democràcia.

• Crisi de valors en la borsa de la vida

2009-07-12T20:40:00.003+02:00

La crisi que ens afecta és una crisi de valors en la borsa de la vida. Com va dir un il•lustrat economista, hem estat en crisi des de fa anys, el que succeeix és que ara tenim les conseqüències. Palmària afirmació.

El món trontolla, i malgrat que sembla que la seguretat hagi assolit la seva màxima condició, el món trontolla perquè sempre ha estat així i sempre ho serà. La lluita de l’home és una batalla còsmica. És la lluita amb els secrets de la vida, de l’univers, de la seva transcendència, dels fonaments de l’ètica relacional, íntima i social.

La crisi de valors en la borsa de la vida viu afectada per la crisi econòmica, però és un miratge, perquè la gran crisi és la dels valors que ens han fet humans, sigui quina sigui la condició, cultura, societat, raça, forma de ser, nivell social o situació econòmica. La gran crisi és la que ha quedat malmesa per la ineficàcia de la religió mal entesa com a ens aglutinador dels valors més impertorbables, allò que els més religiosos en diuen etern.

• Suplantació de personalitat

2009-02-27T18:52:00.003+01:00

Els darrers mesos, després de la proclamació com a president de Barak Obama, el món s’ha vist immers en una revolta de lloances al mandatari nord-americà. Tant excelsa ha estat aquesta vinculació anímica i emocional, que molts polítics d’occident i especialment espanyols s’han empeltat excessivament d’un esperit d’Obama.

Són múltiples les reaccions i els desitjos de voler semblar-se a Obama. Des del Partit Popular de Catalunya, que ha fet una campanya per Internet amb propostes per sortir de la crisi utilitzant un vídeo d’Obama, fins a un poble del sud de Tenerife, que ha començat una campanya de ‘Juntos podemos’, o una caixa d’estalvis canària que també ha utilitzat el mateix eslògan, es pot dir que l’esperit Obama ha arribat fins a límits insospitats.

Fa pocs dies vaig rebre un correu electrònic, en el qual se’m demanava la participació en una plataforma sociopolítica per aportat idees sobre el model Obama en la Catalunya d’avui. Dues setmanes enrere em van trucar per escriure un article sociològic sobre Obama i la política espanyola. No creieu que ja n’hi ha prou de suplantació de personalitat?

La reflexió d’aquest escrit em porta a pensar que no tenim personalitat. Que quan sorgeix alguna cosa que fa pampallugues, la volem copiar perquè no tenim una forma de fer pròpia. És cert que Obama ha implantat una nova manera de ser polític i de fer política, però el que ha fet no ha estat res més enllà que aplicar el sentit comú i fer de la sinceritat més real la veritat d’actuació.

Que no busquin fer insensates copies, que només són falses propagandes electorals! Que no intentin vendre’ns una nova manera de fer a l’estil Obama, que al cap i a la fi és la incapacitat pròpia! Necessitem polítics seriosos, que siguin ells mateixos, que no vulguin semblar-se a ningú, que siguin sincers i autèntics, que diguin la veritat com el valor suprem de la seva activitat pública i que no ens preguin el pèl imitant d’altres. Demanaria una mica de seriositat i de rigor. Només necessitem persones, no polítics.

• Catalunya triomfant?

2009-02-13T05:25:00.005+01:00

Aquesta és la pregunta que ens faríem després de cantar per primera vegada el nou himne que proposa el músic barceloní Joan Calvet. Seria Catalunya més triomfant amb un canvi de lletra? Ens sentiríem més catalans i més sobiranistes si la lletra parlés d’una nació lliure? És necessari canviar l’argument original d’una peça antiga que té la seva pròpia identitat, per altra plena de desitjos encara no realitzats?

La proposta d’en Joan Calvet s’expressa així:

"Catalunya triomfant
torna, ja, a ser rica i plena.
Acceptem tota la gent
que estimi la nostra terra.
Estem units!
Estem units, amb pau i harmonia.
Estem units.

Ara és hora, catalans,
ja és moment d’anar alhora!
I abraçats, com bons germans,
fer més gran la nostra història.
Estem units!
Estem units, amb pau i harmonia.
Estem units.

Hem de tirar endavant
i oblidar-nos de venjances.
L’estelada ens diu ja:
som un estat del tot sobirà!
Ja podem dir, ja podem dir:
Catalunya és nació lliure!
Ja ho podem dir!"

La veritat és que la música combrega amb la lletra per la banda de la resolució definitiva. Ràpidament Catalunya és sobirana, té estelada i viu amb pau i harmonia. Fantàstic! Davant una proposta tant determinant caldria dir que el nostre país no li fa falta una nova lletra ni una nova adaptació de cap tipus, perquè, bàsicament, la cançó original narra l’esperit del poble, mentre que la nova proposta narra una definició probable i fictícia, però tancada a la realitat.

Canviar la lletra d’un himne oficial, ja ho han intentat fer en molts països. Per exemple, Espanya, on un senyor anomenat Paulino Cubero va voler posar lletra a l’himne espanyol, fent una destrossa històrica. En definitiva, va voler posar paraules al vent, amb boniques hipèrboles i edulcorats desitjos, però que al cap i a la fi era una lletra sense literatura. És a dir, quan les paraules no tenen el significat d’una història, resten buides i ermes.

• Projecte, programa i emoció

2009-01-22T07:16:00.003+01:00

Ja ho va dir Jordi Pujol, el bon governant ha de tenir projecte, programa i emoció. Això és el que ha esgrimit Barack Obama durant tota la campanya electoral americana i també en el seu darrer discurs, el de la inauguració del seu mandat.

Un projecte sense programa és una entelèquia; un programa sense projecte és una hipèrbole; i un programa i un projecte sense emoció és una hipòtesi. Obama ha estat capaç de construir una proposta de país convincent en base a la correcta conjugació d’aquests tres elements. Per alguns, la seva ascensió a la presidència nord-americana està sent analitzada minuciosament per descobrir la fórmula miraculosa. El seu gest, el show business americà, la posada en escena, el tipus de plantejament programàtic, la publicitat i propaganda electoral i els aspectes de comunicació massiva i en xarxa, estan sent analitzats persistentment pels dos grans partits espanyols, així com pels nacionals catalans.

Seria una errada que en les properes eleccions al parlament català o a les estatals tinguéssim que veure una reproducció calcada de la campanya d’Obama, dels tics d’Obama, de la posada en escena d’Obama, del ritual d’Obama, del show business d’Obama, i així fins a l’extenuació. Si els nostres polítics pretenen fer-se una copia d’Obama, millor que ens ho fem mirar. El país no necessita copies americanes, malgrat que no cal escatimar lloances a la figura d’Obama i el seu recorregut a la presidència. No necessitem copiar perquè en realitat l’essència de la seva ascensió rau en un projecte adaptat als temps que corren, un programa adaptat als temps que corren i una emoció adaptada als temps que corren.

Ja ho va dir Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya des del 1980 a 2003, el bon governant ha de tenir projecte, programa i emoció. Només demano que els propers governants catalans tinguin projecte, programa i emoció, i que sortim d’aquest carreró sense sortida que és la política catalana. Ja fa massa temps que dura.

• Sóc palestí i israelià

2009-01-20T17:20:00.001+01:00

Ara que momentàniament ha acabat l’atac d’Israel contra Gaza, em faig fill adoptiu palestí i israelià. Per decisió pròpia i perquè no vull ser ni antiisraelí ni propalestí, ni antipalestí ni propalestí. Considero que l’atac dels israelians ha estat desastrós, salvatge i injustificat, però també considero que les faccions terroristes de Hamas han estat tirant més de 100 projectils sobre Israel durant mesos i ningú s’ha queixat.

La veritat de tot no és absoluta, és parcial. I sota aquest concepte no em puc postular com antisemita ni antipalestí ni anti res. Fa més de 500 anys els espanyols van expulsar els jueus del territori, i després també es van expulsar els moros. I si filem més prim, el rei Jaume I va fer una massacra fent fora els moros dels territoris de Mallorca i València. En realitat, algun gen ens queda d’aquestes malifetes i, segurament, si ens postulem a favor dels palestins només per un sanguinari atac israelià -que no es pot considerar com a genocidi-, és més per posicions polítiques que per raons de fons.

A la llibertat d’expressió també se li ha d’exigir correspondències amb la realitat, no apreciacions esbiaixades. Llibertat no significa irresponsabilitat. Llibertat també és responsabilitat i intel•lecte actiu. D’aquesta manera, aconseguirem treure dels diccionaris, especialment el castellans, mots tan despectius com judiada; o altres adjectius com moro, que, en definitiva, acostuma a pronunciar-se en to despectiu, al igual que gitano o sudaca.

Em considero català, però m’afilio a ser palestí i israelià, i detesto les actituds supèrbies i agressives contra la raça humana. El conflicte palestí-israelià en el fons és el conflicte de l’arrogància de l’esser humà. I mentre uns disparen, els altres augmenten la rancúnia; i mentre els altres es defenen, els uns es postulen com a víctimes. En realitat, tots són víctimes de sí mateixos, de la seva ultra religiositat i fanatisme. Això sí: aturada la guerra, cal exercir el dret a la diplomàcia, que al cap i a la fi és el dret a posar en pràctica aquella màxima que la veritat no és absoluta, sinó parcial. Així doncs, em considero palestí i israelià, i la meva veu serà la de la pau i la concòrdia, sense estigmatitzar a cap poble i amb el noble fi de que cadascú assoleixi la seva independència i pau amb sí mateixos i amb els veïns.

• Gaza-Israel; Israel-Gaza

2009-01-09T07:05:00.005+01:00

Directament, tant hi fa. Els diaris i tertulians polítics es postulen amb claredat a favor d’un dels dos contendents. I què més dóna. Una visió mesquina i partidista ens faria veure el conflicte com un assumpte de bons i dolents. Però ben mirat, tant uns com altres són part de la veritat i de la mentida.

Posar-se a favor d’uns, és fer-ho en contra dels altres. I, en realitat, no cal prendre una posició política que comptabilitza criteris de raó com si fossin veritats absolutes. Diguem-ho clar. La veritat no rau en els israelians o en els palestins, sinó en una mirada crua de la realitat: uns són terroristes disfressats d’integristes radicals, i els altres són honorables senyors disfressats d’integristes rancuniosos. Ambdós actuen amb la crossa de la violència i amb la veritat de la seva religió. Un altre cop la religió mal entesa i les seves conseqüències.

La guerra la necessiten uns per sobreviure i els altres per defensar-se. Aleshores, és un discurs de boixos: tots tenen raó, i, per assegurar-se que la tenen, només cal disparar trets, ja sigui amb morters, pistoles o canons. Al cap i a la fi és atemptar contra el pròxim, que en realitat és el que viu a la vora de nosaltres, el més proper.

Qui té la raó? Segons el diari que es llegeixi o l’emissora de ràdio que s’escolti, tots. Perquè hi ha opinions per a tots el gustos, i hi ha gustos per a totes les opinions. No hi ha cap dubte, cadascú és responsable dels seus trets, ja siguin els de les paraules o els de les armes.

• La paròdia de la bona punteria i els bons reflexes

2008-12-15T05:36:00.002+01:00

L’episodi de George Bush a Irak, evitant dues sabates voladores, exemplifica el que ha estat el seu mandat: punteria a trets. La bona punteria del periodista ha estat resposta amb uns bons reflexos del polític nord-americà, esquivant amb un hàbil moviment de cap les sabates. Tristament Bush passarà a la història per disparar contra el poble iraquià, i, encara més trist, sense que aquest poble pogués esquivar les bales com ell va esquivar el parell de sabates.

No és elegant llançar sabates a tort i a dret, però tampoc és elegant mentir a un món sencer dient que hi havia armes de destrucció massives, on només hi havia persones. Però curiosament, Bush s’ha sortit de la seva mala gestió i de l’atemptat contra la dignitat de la humanitat, però segur que no se’n sortirà de la mirada crítica de la història. Sort a ella. Malgrat que és possible que hi hagi algú amb bigoti que veient el judici de la història, encara seguirà postulant mentides.

• The Economist i la Generalitat

2008-11-17T11:01:00.003+01:00

L’últim episodi periodístic del setmanari britànic The Economist ha posat la Generalitat de Catalunya en la corda fluixa. L’article publicat en el prestigiós setmanari econòmic i financer ha pretès enfrontar la realitat catalana amb la visió dels periodistes forans. Els ha enfrontat perquè l’extens article sobre la situació política, social i econòmica de l’estat espanyol inclou regals dialèctics i de fons que han exasperat el més pintat.

Però ha de respondre l’agregat de la Generalitat a Gran Bretanya aquest article? El govern de la Generalitat s’ha de rebaixar fins a demanar clemència a un setmanari que té tot el seu dret a manifestar-se com vulgui? Si la Generalitat hagués de respondre a cada article ignominiós que surt en revistes i diaris, només faria això.

La llibertat de premsa i d’opinió no es combat amb cartes-respostes reclamant rectificacions ni amb més ambaixades a l’estranger. Es combat amb una política de relacions properes que expliquin els valors catalans de la convivència, la capacitat dels seus polítics per fer país i contribuir a l’estat, i de fer la feina que s’ha de fer, com tenir sentit d’estat i mirada d’horitzons amplis. Confondre els termes i els conductes de les relacions institucionals és el primer pas per caminar cap el localisme i el caciquisme. I al final tindran raó.

• Les Azores versus Washington

2008-11-17T10:26:00.002+01:00

Els dos partits majoritaris de la cambra espanyola lluiten per aconseguir l’efímer honor de ser el que ha portat el país a les cotes més altes d’internacionalitat. Com dos nens petits s’abraonen en discussions, declaracions, opinions i paraules buides per tal de postular-se com els millors i més espavilats.

Però siguem clars. Quines diferències hi han entre el governant que va anar a les Azores i el governant ha anat a Washington? Un era de dretes; l’altre, d’esquerres. Un s’aliava per encetar una guerra; l’altre s’alia per sortir d’una crisi. Un comença matant; l'altre comença parlant. Un comença una crisi; l’altre vol participar en la seva fi. Un arriba a la internacionalitat a esquenes de l’ONU, del dret internacional i amb el recolzament de dos països; l’altre arriba al pòdium dels països més avançats amb el recolzament de tots els assistents a la cita. Un s’empatolla en posar els peus sobre la taula; l’altre posa la paraula sobre la cimera. Un es considera l’amo del món; l’altre es postula com indispensable per solucionar la crisi econòmica mundial. Un és l’home encriptat i tenebrós; l’altre acostuma a sortir-se’n amb mitges veritats, és a dir, mentides.

Objectivament, cap dels dos ha tret Espanya del racó de la història. L’un, José María Aznar, va deixar Espanya en el racó de les vergonyes; l’altre, José Luis Rodríguez Zapatero, només ha anat a una cimera mundial. Cap dels dos ha donat un pas tan important com per qualificar-lo com el salvador de les espanyes; només ha estat un petit pas en una història convulsa i capriciosa.

En tot cas, el president actual ha actuat amb més seny i més coordinadament, amb més veritat i sensatesa, amb les armes de la paraula. Però, en realitat, la fita de Washington ha estat una medalla temporal i transitòria, i no ha estat res més que un petit pas en el desert de l’egocentrisme i l’autoestima de l’ADN de l’animal polític.

• Tocar de peus a terra amb la classe mitjana

2008-11-10T18:47:00.002+01:00

En declaracions al canal ABC, Rahm Emanuel, cap del ganivet del futur president dels EUA, Barack Obama, ha afirmat que "la prioritat número u és l’economia”. Seguidament afirmà: “Estem en un moment delicat. Hi ha una crisi econòmica que afecta a milions de ciutadans que necessiten immediatament ajuda per salvar la seva economia". I va afegir: "No hi pot haver una economia forta sense una classe mitjana forta".

Les darreres paraules són claus per entendre el pensament del nou president electe dels Estats Units. El concepte ens porta a una reflexió ponderada: en una crisi, els ciutadans que pateixen més són els de la classe mitjana; els que després del catacrac resten encara més pobres són els de la classe mitjana; els que més veuen buidades les seves butxaques en favor dels rics, són els ciutadans de la classe mitjana. És a dir, les economies fortes i robustes depenen de classes mitjanes activament robustes. Estem d’acord amb Rahm Emanuel.

Si el que diu el cap del ganivet d’Obama és cert i és reafirmat amb polítiques no pidolaires sinó d’incentivació econòmica a través de baixada d’impostos i d’ajuts fiscals, estem en el bon camí per sortir de la crisi. La qüestió és encertar en la planificació concreta perquè no es produeixin dependencies pernicioses a llarg termini o que no influeixin en res.

No s’hauria de fer, com va fer el president del govern espanyol, que va voler donar 400 euros a cada ciutadà en raó del superàvit de l’estat. Això no és repartir beneficis, sinó regalar els diners de manera incerta. Els ciutadans de la classe mitjana no necessiten regals ni repartiment de beneficis. La política del regal no incentiva, més aviat el contrari. En el seu lloc s’haurien de fer polítiques temporals i transversals de baixar la pressió fiscal i d’incentivació productiva.

• Presoner de l’esperança

2008-11-08T00:51:00.004+01:00

Un terratrèmol ha sacsejat el planeta. Un senyor afroamericà que se’n diu Barak Obama ha guanyat les eleccions als Estats Units. No cal seguir llegint aquest article per saber més del què ha passat. Hem estat ben banyats d’informacions i opinions vers el mite Obama.

Però aquest terratrèmol global, tan comparable al terratrèmol de l’economia fent aigües, ha estat un petit respir per la confiança de la gent del carrer. Creure és la raó de moltes existències. Necessitem creure en quelcom per sentir esperança i no emmalaltir d’inanició de la confiança. Si alguna cosa ha fet aquest senyor afroamericà és ajudar a creure a tots aquells que han deixat de creure sistemàticament. Creure en el que sigui, el cas és creure.

Però aquest gentleman americà, llargarut, esvelt, amb bona oratòria, capaç d’encantar a milions de persones per la seva transparència parlamentària, pot caure presoner de l’esperança dels altres.

L’esperança de mig món que només està somiant en creure -només creure-, pot veure’s defallida perquè el messies de l’esperança domèstica podria quedar presoner de l’esperança dels altres. Però la veritat, i sense que soni a religiós, una mica de fe en algú humà no fa mal, fins i tot ens podria fer bé. Esgotats pel setge dels descreguts quotidians, una mica de fe i d’esperança domèstica podria ajudar a creure en esperances més transcendents.

• Les fonts dels nostres humanitzats carrers

2008-10-20T04:03:00.003+02:00

L’any 1970, Joan Manuel Serrat va escriure:

El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a beure
infants i gats,
coloms i gossos.

Després de quasi quaranta anys, la font al•ludida per Serrat del carrer Poeta Cabanyes ja no hi és. Segons l’Ajuntament de Barcelona, la mítica font barcelonina ha estat retirada definitivament.

Ja no és suficient que una cançó mítica rememori una font per mantenir-se en peus. Ara que les ciutats i els seus batlles defensen unes viles més humanes, amb menys cotxes, amb més transports públics, amb més bicicletes i vianants, és a dir, unes ciutats més humanes; trauen les fons perquè en realitat molesten.

Si la política municipal va pels camins de dissenyar unes ciutats més humanes i sostenibles, sobta que cada cop hi hagin menys fonts. És que les fonts no fan una ciutat més humana i sostenible? És que els ciutadans ja no tenen set? És que una font ja no és necessària per sentir-nos més humans? És que deu ser tercermundista tenir fonts al carrer? És que un raig d’aigua va en contra del progrés?

Empatollats en fer una ciutat més humana a cop d’impostos i a cop d’estratègies inaudites, els ajuntaments no s’han adonat que una font o un banc públic fa més humana la ciutat que un munt de zones verdes, blaves, carrils per bicicletes o carrers per vianants. Perquè... per què volem carrers per vianants sinó es pot seure a mirar el dia o ajupir-se una mica per beure un glop d’aigua? Potser serà perquè les ciutats són de disseny; és a dir, ciutats dissenyades per capgrossos que només dissenyen la seva pròpia creativitat. Res més.

• El valor del to de veu

2008-10-16T07:02:00.002+02:00

El so del debat entre John McCain i Barak Obama ha estat el to de veu. La cançó interpretada per cadascú d’ells ha posat el límit de la veritat; la veritat del que és real o del que no és real. Les diferències entre el demòcrata i el republicà són substancials.

Convindrem que aquest ha estat el debat més equilibrat i més interessant dels tres que han protagonitzat. L’intercanvi de retrets i de paraules acusadores ha estat ben repartit. Però ha estat McCain qui ha premut el gatell. De varies maneres i en diverses ocasions, el candidat republicà ha intentat acorralar el candidat demòcrata amb les arts de la difamació més correctes e incorrectes. També Obama ha utilitzat l’invent, però més en resposta que com a estratègia.

La veu, el to de veu, les inflexions de la veu han estat determinants per observar qui dels dos és el virtual guanyador. Mentre McCain pujava el nivell de veu quan cercava el seu contrincant, Obama mantenia el mateix volum, timbre i to. Impassible, el presidenciable demòcrata ha mantingut el mateix to de veu, sense pujar ni una engruna, sense mostrar afecció ni emoció desmesurada.

De tots és sabut que on s’aprecien més els estats d’ànims és en la veu. Una baixada o pujada d’ànim es reflecteix directament en el fil de veu fins el punt d’autoalimentar l’autoestima i la confiança. En aquest cas, Obama ha mostrat quin és el seu estat d’ànim estable, quina és la seva confiança i quina és la seva autoestima. No hi ha cap dubta, és molt alta.

En tot el debat amb John McCain s’ha pronunciat amb la mateixa intensitat, sense pujar ni baixar el volum, sense modificar el timbre de veu i sense modular el to a altres registres. Tan li feia que l’acusés McCain com que presentés el seu pla econòmic, sempre parlava amb la mateixa intensitat, amb un to còmode, didàctic i clar. En les seves paraules no s’han apreciat sensacions alienes a la realitat més íntima: se sent confiat, segur, guanyador i el president virtual dels Estats Units.

Caldria saber quina és aquesta capacitat impassible i tranquil•la d’imposar-se amb el to de veu. Caldria saber si és fruit del seu caràcter i capacitats o d’un entrenament especial i concret dels seus assessors. Em sento temptat a creure que en gran part és collita pròpia. Barak Obama sap el què vol, però també sap el què ha d’aconseguir. La presidència americana també depèn d’un estat de veu: l’estat de la nació també és un estat d’ànim presidencial.

• Discriminació positiva?

2008-10-14T13:42:00.003+02:00

El terme d’acció afirmativa fa referència a aquelles actuacions positivament dirigides a reduir o, idealment, eliminar les pràctiques discriminatòries en contra de sectors històricament exclosos com les dones o alguns grups ètnics o racials.

Però la discriminació positiva és encertada? És justa? Ajuda realment a la bona integració i atenció dels desfavorits?

En el fons, la discriminació positiva és una discriminació implícita, perquè discrimina els subjectes de la mateixa distinció. Se’ls hi dóna la possibilitat de ser més afavorits, però al mateix temps se’ls discrimina perquè el favoritisme és una imposició de caràcter estructural que torna a discriminar. És com si a un nen disminuït físic o psíquic se’l tracta de manera preferencial, amb paraules diminutives i actituds massa curoses. Al final, el noi o la noia se sentirà discriminat, però no per l’atenció sinó per la falta d’igualtat vers les altres persones.

Crec que els legisladors no van quasi mai a les causes de la discriminació, sinó a les conseqüències, i si sempre es regula i legisla d’acord a les conseqüències mai s’arribarà al moll de l’ós del problema. És cert que moltes vegades no es poden legislar les causes, però sempre es pot incidir positivament en una legislació activa, que previngui i proposi una legislació preventiva, i és aquí on la justícia erra clamorosament.

Un exemple. Estic totalment d’acord que cal legislar perquè la dona no sigui maltractada en qualsevol àrea de l’experiència humana. No obstant, no puc estar d’acord amb la legislació que aboca a situacions en la que els homes tinguin que reivindicar els seus drets. Avui, amb la discriminació positiva, un home dóna un calbot a la seva dona i es un delicte, però si succeeix a l’inrevés, és una falta. Això és justícia? Això permet que la dona sigui tractada amb més cura? Això farà que els homes no maltractin a les seves dones? Això permetrà arribar a una situació de no-maltractament? Perquè moren cada cop més dones? És evident que els legisladors no han anat a les causes, sinó a les símptomes dels maltractaments.

No defendré mai els maltractadors, ni permetré que cap home toqui a una dona, però és evident que la discriminació positiva de la legislació de les símptomes i no de les causes, és una discriminació que no porta a cap lloc. Ens porta a un camí sense sortida, on les dones se senten protegides en les causes i a la llarga això els hi permet entrar en un paradigma de defensa estructural que les fa segures jurídicament, però no socialment. És a dir, en la ment de la dona s’instal•la el paradigma dels drets i, en la de l’home, el paradigma del defensor de la seva raó. En definitiva, la justícia discrimina psicològicament, i, en conseqüència, socialment.

Vull apuntar decididament que, en la majoria dels casos, les parelles que no funcionen són parelles malaltes. Seria més fàcil agrupar les parelles i les persones en bones o dolentes i trobar justificacions de caràcter gremial: tu ets bona, el marit és dolent; o tu tens raó i la teva parella, no. Però enquadrar en grups de bons o dolents mai ens proporcionarà solucions als problemes, en tot cas els tipificarà i els encrostarà. El tractament de les coses cercant les causes, ens permetrà arribar a determinacions definides i actives en la relació fet-efecte.

Crec que les parelles que no funcionen és perquè estan malaltes. La salut no és només una qüestió orgànica o mental, sinó també social. Hi han malalts socials i malalts morals. I moltes de les parelles on hi ha maltractament, no és només perquè hi ha un que maltracta i una altra que rep el maltractament, sinó perquè s’ha construït una relació malalta, a banda de que un dels components de la parella estigui moralment malalt. Quan hi ha una parella malalta, cal anar a l’arrel del problema i actuar allà mateix; per tant, la discriminació positiva, a la llarga és una discriminació negativa, perquè no soluciona el problema i redueix tot a les símptomes, legislant la prevenció dels fets, però no actuant en la prevenció i solució de les arrels.

• Semiòtica del debat Obama-McCain

2008-10-08T05:55:00.002+02:00

Nit de debat entre presidencials, el republicà McCain i el demòcrata Obama. El posat elegant de Barak contrastava amb el encarcarat de John. El 1’84 d’esvelta alçada del demòcrata posava de manifest que el republicà és un home del segle passat, amb gestos mimètics d’un excombatent; un cos feixuc.

En tot el debat, Barak Obama ha fet gala de la seva elegància, tant quan estava en peus com quan estava assegut en el tamburet-cadira. El seu posat tranquil, amb un peu a terra i l’altre al travesser del tamboret, ha estat el detall d’elegància que ha mantingut durant tota la nit. Sempre que ha estat assegut, el demòcrata ha estat en la mateixa posició, mentre el republicà variava constantment. Unes vegades s’asseia, d’altres es mantenia en peus al costat de la cadira com volent enviar un missatge de superioritat al seu contrincant, mentre parlava Obama. Aquest detall manifestava un acusat nerviosisme i intranquil•litat que l’allunyava del centre del debat: el de saber esperar el seu moment i escoltar quan calia escoltar.

La diferència d’alçada és un detall a tenir en compta, especialment quan Barak Obama es mantenia ben redreçat, amb la mirada altiva i segura. Quan parlava McCain, Obama se’l mirava fixament, amb tranquil•litat. Al inrevés, McCain diluïa la vista entre l’escolta, els papers i la gent. El republicà, sabedor de la seva inferioritat, es perdia en ell mateix. Els constants apunts sobre un munt innecessari de papers, les diferents posicions entre de peu i mig assegut, i les mirades furtives vers el contrincant, contrastaven amb la seguretat d’Obama: cap paper, cap apunt; mostres de seguretat i autosuficiència en les seves dades mentals.

Quan el senador republicà s’aixecava per prendre la paraula, la seva ma dreta agafava el micròfon amb un braç encarcarat, quasi ortopèdic. Sempre que parlava, l’imatge es repetia: un braç mig mort que sostenia una mà que sostenia al mateix temps un micròfon inert. Mai va canviar el micròfon de mà. Per la seva banda, el senador demòcrata va utilitzar les dues mans, de manera ambivalent, malgrat que preferentment va utilitzar la mà dreta.

Un dels detalls més curiosos varen ser les mirades. McCain acostumava a acabar els seus discursos amb una mirada de perfil, seca i esquiva, però molt alliçonadora. És a dir, intentava enviar al seu contrincant un missatge de pare que reprèn el seu fill, que li diu el què ha de fer, com donant-li lliçons de maneres i formes. Era com dir: ‘mira el que acabo de dir, a veure què és el que tu dius ara!’. Obama se’l mirava de lluny, impassible, seguint-lo per allà on anava. Mai li treia el ull del damunt, i el seu rostre no mostrava cap afecció per les paraules de McCain. Aquest gest exemplificava seguretat en el demòcrata, mentre que el republicà anunciava intranquil•litat i desassossec.

Algunes vegades van sorgir paraules d’un dels dos que a l’altre el van afectar de manera més directe i compromesa, pel seu contingut. La resposta de cada al•ludit va ser diferent. En el senador republicà va significar moviments sense aplom, diversificats. En el senador demòcrata va ser rebut amb atenció i, alguna vegada, amb un somriure còmplice, però suspicaç. El somrís delata molts estats d’ànim. Unes vegades, malgrat es vulgui transmetre tranquil•litat, s’expressa desassossec; d’altres, encara que s’intenti dissimular un estat de fermesa i seguretat, delata el contrari, inseguretat i feblesa. Això és el que es va deduir del somriure de John McCain: un somriure que intentava dir que ho tenia tot controlat, però més aviat deia tot el contrari. Especialment es va poder observar en el somriure forçat dels músculs inferiors de la cara, mentre els dels globus oculars es retiraven.

El debat va mostrar i demostrar que l’estat d’ànim i de control de la situació no sempre es pot dissimular, més aviat mai. Per concretar-ho millor ho podríem resumir en l’alçada de les mirades. Mentre Obama mirava pel damunt de la seva horitzontal, McCain mirava per sota. Una diferència determinant que mostra la seguretat i confiança de cadascú i, també, les expectatives de qui dels dos seria el guanyador. Qui va mirar per damunt va guanyar, no hi ha cap dubte.

• ‘El Mundo’ fora d’òrbita

2008-08-24T00:25:00.004+02:00

Tristament l’accident aeri de l’aeroport de Barajas, a Madrid, ha suposat un gran desastre per a moltes persones, les víctimes i els familiars i amics de les víctimes. El meu condol i afiliació a les necessitats de totes elles.

Però tristament, no només l’accident aeri porta males noticies. El diari ‘El Mundo’ va publicar justament el dia següent el titular més impactant: ‘La crisis de Spanair desemboca en una tragedia con 153 muertos’.

Periodísticament, on estava la notícia? En la crisi?, o en la tragèdia? Per què un titular ha de recollir un aspecte que, si era tant important, hauria d’haver merescut anteriorment un titular?, no després d’una tragèdia.

Les paraules poden matar més que les armes. Això ho va dir el musicòleg Arnold Vaiker. I és cert. Les paraules de ‘El Mundo’ han matat dues vegades la memòria de les víctimes de la tragèdia de Barajas.

• Dialecte del llatí

2008-08-18T22:43:00.003+02:00

Les desafortunades paraules de Sergio González, jugador de futbol del Depor i nascut a l’Hospitalet de Llobregat, deixen entreveure que l’esportista no té gaire idea de cultura. De fet, a la seva qualitat, més aviat mediocre, futbolística, inclou ara la mediocre qualitat cultural. Sergio González afirma sense embuts ni vergonya: “El catalán es un dialecto, no es un idioma, igual que el gallego. Es como el asturiano. Eso no son idiomas. Yo creo que son dialectos, no los considero idiomas”.

Suposem que es referia a un dialecte del llatí, com el castellà. No vull pensar que està afirmant que el català és un dialecte del castellà. Si fos així, em pregunto amb quins professors es va trobar quan estudiava, o si en realitat anava a escola, o si de debò és una mica sensat. Un senyor, que diu que va anar a escola i va estudiar, que hauria de tenir un mínim de cultura, resulta que en té menys del que pensava.

És molt curiós com personatges es pronuncien com si res i pontifiquen amb una facilitat increïble. I el més curiós és que no surti ningú a dir-li ben clar que el què diu és una bajanada. I mentre van parlant i pontificant, tothom s’ho va creient. No estaria malament que un col•lectiu de lingüistes ben organitzats i amb bones connexions periodístiques, sortís sistemàticament per puntualitzar aquestes opinions inconscients. Només caldria una nota de premsa per contestar tantes bajanades de tants personatges del món cultural, del espectacle o qualsevol altre per a dir amb ets i uts el què és en realitat.

Que el català és un dialecte? D’acord. Un dialecte del llatí, com el castellà.

• Mare de Déu de l’Ecologia?

2008-08-17T03:42:00.003+02:00

El Santuari Ecològic del Castell de Gallifa és el primer santuari del món dedicat a la Mare de Déu de l’Ecologia. Gallifa és un petit poble que està en la vall al peu del macis de Sant Sadurní, entre les comarques dels dos Vallès, l’Occidental i l’Oriental. L’idea va sorgir de Josep Dalmau, que el 1985 va impulsar la reconstrucció de l’ermita del castell de Gallifa, incorporant la imatge d’una Verge del segle XI, d’origen no conegut, que fou rebatejada Déu de l’Ecologia. Així es configura el Santuari Ecològic del Castell de Callifa.

La notícia és interessant, especialment per l’atreviment de l’Església Catòlica a adaptar-se als nous temps. Dic atreviment perquè l’aventura d’incloure una nova Mare de Déu és ben atrevida. Anem per parts.

Primer, Déu no té mare, en tot cas seria Jesús que va nàixer per obra i gràcia de l‘Esperit Sant la que tenia mare (segons la Biblia). En lloc de incloure una nova verge i un nou motiu, prèviament s’hauria de rectificar que, en realitat i teològicament, Déu no ha tingut mai mare. No estaria malament que la cúria romana s’espavilés i rectifiqués aquesta gruixuda errada.

Segon. Replegar una imatge d’algun lloc i anomenar-la directament Verge, és un reiteració persistent i pesada en la imaginaria i la superstició més antiquada. Un tros de fusta, que algú li va donar forma de imatge, agafada de qualsevol lloc i elevada als altars, és una mostra més de que la fe és un invent per no pensants, i que la veritable fe necessita algunes evidències més creïbles.

Tercer. Anomenar a una nova Verge, Mare de Déu de l’Ecologia, és fer de la fantasia una nova manera d’atreure fidels. De fet, les altres mares de Déu ja són ben curioses, perquè hi han de tots els noms, característiques i grups socials, però inventar-se més amb noms tan increïbles és posar la fe en la picota del mercat i del consumisme.

Quart. L’ecologia i la natura necessiten un respecte més alt de tothom com per a denominar una Verge, que ni sent ni veu ni s’assabenta del què passa, una espècie de patrona ecologista. No cal.

Si la església catòlica vol estar a l’alçada dels temps, seria millor que es deixés de supersticions i invencions fantasioses que intenten alimentar la fe, i que en realitat alimenten la incultura o la fe descreguda. En tot cas, millor li seria adaptar-se als temps amb una fe més raonable, amb litúrgies més explicables, amb sinceritat del que veritablement es creu i no es creu i una honestedat més humana que clerical. La gent que pensa no es creu moltes coses que la cúria intenta imposar, perquè la veritat, la més veritable veritat no està en mans d’un grup o d’una persona, en tot cas està en les mans de la sinceritat i honestedat de pensament, dient sense embuts el què es creu i el què no es creu. Al cap i a la fi tot tenim molts dubtes. En realitat, la fe no contesta preguntes, només les fa callar temporalment.

• Ingrata bellesa mediàtica

2008-08-14T07:03:00.006+02:00

Els Jocs Olímpics de Pekín es van inaugurar amb la irrupció d’una bonica nena que va enlluernar el món interpretant una cançó. Lin Miaoke semblava que era la nena prodigi. Però el que semblava una bufona nena que cantava com els àngels, en realitat era playback. La veritable cantant, Yang Peiyi, va ser apartada per no ser suficientment guapa.

La mercadotècnia de la bellesa ha arribat fins als infants, i malgrat que això no és nou, sí que és remarcable que l’espectacle televisiu imposi els seus valors: la mentida camuflada de veritat. Si una veritat no és suficientment atractiva, caldrà amagar-la amb una mentida veritable?

Si aquest principi arribés a les seves conseqüències més punyents, podríem veure dintre de poc com Montserrat Caballé posa la veu i una espectacular model posa el cos i l’escenografia. Segons aquest concepte, si viatgem 16 anys enrere, als Jocs de Barcelona, podríem haver sentit la veu de la diva catalana representada per un cos més televisiu.

Si la televisió és capaç de canviar tant la realitat en pro d'un mediàticament correcte, tindríem que vigilar molt el què ens donen, no fos que qualsevol dia d’aquests ens trobéssim que tot el que veiem fos mentida, fins i tot les desgràcies. Ben maquillades amb els polvets de la pena i ateserats amb la tristor més dura, és possible que ens donin gat per llebre.

El poder dels mitjans de comunicació són massa ferotges per uns ciutadans, no consumidors, que volem la veritat de tot, l'única veritat. No ens conformem solament amb perfectes i curosos espectacles televisius. Volem que la veritat sigui tan certa com la mentida. Volem un nena no tan guapa i atractiva a primera vista, però que sigui ella la que canti. Segur que seria la noieta més guapa. No en tenim cap dubte. La veritat és la bellesa més autèntica. D’això tampoc en tenim cap dubte.

• Nacionalisme lingüístic espanyol

2008-08-10T03:57:00.002+02:00

No resultarà difícil d’entendre que els que postulen que el castellà és la llengua que està en desavantatge a Catalunya, ho fan amb l’estructura de l’imperialisme darrere. Des de la força social i segura que ofereix un nacionalisme emparat per l’estat, els que signen el ‘Manifiesto por la lengua común’, signen, al mateix temps, un manifest de nacionalisme espanyol. Perquè siguem clars, defensar una llengua, malgrat que s’escudin en la constitució espanyola com a garant de drets, és de totes-totes, un exercici de nacionalisme.

Ser nacionalista espanyol, suec o colombià, només és una qüestió d’afiliació biogràfica i ideològica, perquè al cap i a la fi tots són nacionalistes, o sigui, defensen una nació que, a més a més, té estat. La diferència sorgeix quan darrera d’un concepte de nació, avalat per segles d’història, no hi ha cap estat que el recolzi, amb tota la seva maquinaria.

Qualsevol nació que, llògicament, actua amb el nacionalisme, utilitza la seva llengua per a manifestar-se i per vehicular el seu pensament. Així doncs, un ciutadà de França utilitzarà el francès per transmetre el seu pensament, mentre que un ciutadà de Madrid farà servir el castellà per expressar-se. Però la cosa es complica quan un ciutadà de Girona es vol comunicar. La seva llengua materna és el català, mentre que la llengua de Castella, el castellà, ha de ser coneguda obligatòriament per comunicar-se. No cal dir que el castellà és la llengua de Castella, tal com sona. És a dir, un català de Girona està obligat a parlar la llegua de Castella, o sigui, el castellà. No sé si ha quedat ben clar: la llengua castellana és de Castella, i l’han importat a altres indrets, com a Girona.

Aleshores, quan la Constitució espanyola diu que la llengua que s’ha de parlar a tot el territori espanyol és el castellà i que les altres llengües particulars de les ‘regions’ també es s’hauran de conèixer, el que està dient és que l’imperialisme de Castella, amb el castellà com a arma imperial, és la llengua impositiva i obligatòria. I quan uns senyors es queixen de que la llengua castellana està decreixent a Catalunya (la qual cosa no és veritat), el que estan dient és que, emparats en la Constitució espanyola, la llengua de l’imperi s’ha de fer valer per damunt de tot, no sigui que perdin el dret de conquesta.

Parlar castellà o català no és el problema. El problema és que la llegua pròpia d’un territori, que, per cert, està habitada per individus, no és la important, sinó la llengua imposada històricament o constitucionalment. La diferència és que la llengua de Catalunya és el català, la pròpia, la que durant 1.000 anys ha crescut any rere any com un signe d’identitat, i el castellà és la llengua de Castella, importada, no pròpia.

Que uns intel•lectuals amb poca feina signin un manifest per la llengua comú, només vol dir que el seu nacionalisme espanyol és tan ferotge que fan del castellà de Castella la llengua comú per dret de conquesta, i, en conseqüència, preocupats perquè un pobre castellà no entengui alguna cosa decideixen lluitar aferrissadament per aconseguir les cotes pròpies d’un estat imperialista.

Com diu un contra-manifest signat per alguns catedràtics, pel nacionalisme espanyol, la llengua castellana es superior, còmoda, fàcil i útil, virtuts que sempre són producte de circumstàncies naturals, mai de la imposició i la repressió. Les llengües dels altres són, per el contrari, molestes, arcaiques, antieconòmiques i francament prescindibles. I mentre les segones es revelen per arreu els espasmes negatius dels nacionalismes, darrere de la primera no hauria, en canvi, cap nacionalisme.

La tesi del ‘Manifiesto por la lengua común’ no s’agafa per enlloc. Sí, només per una: per la nansa del nacionalisme espanyol, imperialista, que no vol perdre el seu dret de conquesta. Al cap i a la fi, es pot menysprear de moltes maneres; una d’elles és amb una suposada delicadesa, defenent la Constitució espanyola i els drets dels monolingües castellans, mentre a Catalunya no hi ha cap problema real, l’únic problema són els senyors del Manifiesto. I, no és per res, però això del Manifiesto em sona a Movimiento... Sona arcaic, oi?

• Morir per oblit

2008-08-08T00:32:00.004+02:00

Recentment han succeït alguns tràgics oblits. Fa un mes i mig, un pare es va oblidar el seu fill al cotxe. Quan va tornar el va trobar mort. Fa un mes, a Sevilla, un nen de dos anys va morir com a conseqüència de la calor, després de ser oblidat pel seu pare. L’home no tenia el costum de portar-lo a la guarderia, i aquest dia, darrer del curs escolar, li va demanar la seva dona. Casos com aquests s’han produït varis durant els últims anys: pares que s’obliden el fill al cotxe i la mort per l’oblit arriba.

Bàsicament, les morts són degudes a la calor que s’acumula dins del cotxe; però no podem obviar que, en realitat, les morts es produeixen per raons més socials: l’oblit i la poc hàbit. En una societat tan ràpida i veloç, oblidar-nos de les coses més importants sembla ser quelcom de normal.

L’oblit és l’acte mental de no recordar una cosa, una amnèsia temporal. Entretinguts i enfeinats en mil afers, recordar-nos de la vida d’un nadó que la seva existència depèn de la nostra memòria, és un acte de reciclatge mental: recordar l’important i no oblidar el transcendent. I és que la nostra societat està connectada, però gens comunicada. És a dir, al igual que les nostres relacions socials, les nostres neurones també estan molt connectades, però gens comunicades. Posem el pilot automàtic, la connexió automàtica, mentre la comunicació i la interrelació queda en l’aire. En definitiva: morir per oblit; la mort dels que no se’n recorden d’ells. Al igual que els vellets, que s’apilonen en una residència de la tercera edat o en la solitud d’una casa buida: morir per oblit; i per oblidar.

• Manifiesto por la lengua común

2008-08-06T20:50:00.003+02:00

El dret a una llegua, a estimar-la i a protegir-la, és un dret col•lectiu, no individual. Això és al que s’han agafat els del ‘Manifiesto por la lengua común’, la castellana. Els drets individuals, que moltes vegades pretenen els polítics, no es poden mantenir ni sustentar si no hi han darrere uns drets col•lectius. D’acord; però anem per parts.

La Declaración Universal pels Drets Lingüístics , recolzada per l’ONU i un munt d’entitats i ONG’s, declara la intenció al promoure-la:

La Declaració ha estat realitzada en un moment en el que la diversitat lingüística del planeta està gravement amenaçada. A aquesta situació han contribuït diversos factors com:
• La secular tendència unificadora de la majoria d’estats a reduir la diversitat i a afavorir actituds adverses a la pluralitat i al pluralisme lingüístic.
• El procés de mundialització de l’economia i, en conseqüència, del mercat de la informació, la comunicació i la cultura, que afecta als àmbits de relació i les formes d’interacció que garanteixen la cohesió interna de cada comunitat lingüística.
• El model economicista de creixement propugnat pels grups econòmics transnacionals, que pretén identificar la desregulació amb el progrés i l’individualisme competitiu amb la llibertat, la qual cosa genera greus i creixents desigualtats econòmiques, socials, culturals i lingüístiques.

Vist aquest preàmbul, crec que de la lluita fratricida impulsada pel diari espanyol El Mundo amb el ‘Manifiesto por la lengua común’, només se’n salva la llengua catalana, que és la persistentment perseguida. Llegit l’anterior preàmbul, crec que no cal esmerçar-se a entendre’ls; ells mateixos es retraten.

Habitualment escric en català i en castellà, però no hi ha cap dubte que la llengua que cal defensar es la catalana; la castellana es defensa sola. Amb aquesta última, només escric per raons conjunturals i també afectives, però amb la catalana escric per raons afectives, afectives i afectives, de bellesa, i també per raons de defensa de la meva llengua materna, malgrat visqui a l’altre punta del món.

• Alimentar a qui passa fam per llei

2008-07-14T02:14:00.003+02:00

El Govern Balear ha anunciat que alimentarà per llei a qui passi fam. La nova llei de serveis socials de Balears, actualment en fase de esborrany, recull una iniciativa pionera a Espanya: qualsevol ciutadà balear que passi fam per no tenir diners per comprar menjar té dret a exigir a l’Administració que l’alimenti.

La llei es registrarà en el Parlament autonòmic a principis de setembre u octubre i es negociarà amb tots els partits polítics, professionals dels serveis socials i entitats. El dret a una ingesta mínima d’aliments podrà ésser reclamat judicialment en el cas que l’Administració no compleixi.

Aquest pas del govern balear significa un interessant avenç en aquest món ple de desigualtats. Que un govern legisli la fam, significa que la pobresa és una realitat que els governs mai han reconegut com a essencial. S’ha reconegut el dret al treball, el dret a una vivenda, el dret a moltes coses, però el dret a no passar fam és un nou estadi en els drets humans reconeguts i cuidats per l’administració.

Cal legislar que els ciutadans tinguin dret a tenir l’estómac ple? És necessari que una llei reconegui la necessitat d’un àpat a qui no té diners? La resposta mereix un curós anàlisi.

El model socialista o comunista que dominava l’est d'Europa estava fonamentat en que tothom havia de tenir les necessitats cobertes. Però per arribar a fer-ho, l’estat es convertia en el centre de la gestió econòmica i social de la ciutadania. Aquest fet va determinar que els governs legislessin models de control molt punyents, que sotmetien als ciutadans plenament. La fam estava eradicada en la seva façana, però no en el fonament, en el de l’esforç, en el de la superació coordinada.

Quan els governs volen satisfer per llei la cosa més bàsica de l'ésser humà, vol dir que no han sabut fer polítiques igualitàries i de promoció de la riquesa com a mecanisme de satisfer les necessitats bàsiques. La fam és una plaga en el món, però un govern que vol satisfer l’últim eslavó, envia un clar missatge de que no ha cobert els mecanismes de promoció de les oportunitats.

Legislar la fam és legislar la pobresa. És a dir, proclamar a viva veu que es pot passar fam o que hom es pot deixar anar com vulgui, mentre l’administració restarà com un Pare Noël subministrant els recursos necessaris. Es perillós que l’administració reguli l’absència de realitats, i no els béns que els ciutadans generen. En tot cas, haurien d’administrar i proporcionar mecanismes per generar riquesa o repartir oportunitats. Si no és així, és molt possible que els governs siguin els nostres pares o tutors fins i tot en el fet de menjar. Perquè menjar és com respirar; en tot cas, que els governs legislin un aire pur, no escafandres pels ciutadans.

• Mas reforçat amb el sobiranisme de fons

2008-07-14T00:55:00.003+02:00

Mas ha sortit reforçat del congrés que aquest cap de setmana ha tingut Convergència Democràtica de Catalunya. Després d’uns anys al cap davant de la formació, després de la retirada de Jordi Pujol, Artur Mas té la paella pel mànec. El seu talant de triomfador i mirada enlaire l’ha fet guanyador.

Un repàs a la seva morfologia, ens proporciona molts detalls del seu caràcter. La mandíbula pronunciada i sobresortint indica que és un lluitador, que no es queda enrere a les primeres de canvi. Els ulls sempre miren per damunt de l’horitzontal d’ells mateixos, i envien el missatge de que ell és qui controla. La mirada altiva, amb el rostre aixecat amb la mandíbula empenyent amunt, diu de la seva astúcia emprenedora.

Artur Mas és un guanyador. Una altra cosa és si CDC serà guanyadora. Jordi Pujol ja ha posat els punts sobre totes les lletres. Pel veterà polític, no cal tenir pressa per tornar a governar. Si es fan les coses bé s’arribarà, i millor no córrer. El pas estratègic al sobiranisme com a full de ruta, presenta un futur esperançador, com a mínim pel que fa al posicionament polític. Superarà en avantatge als seus competidors?

• Qui sap què és una crisi?

2008-07-01T21:20:00.003+02:00

Això mateix: qui sap què és una crisi! Ningú. Creiem que sabem el què és una crisi perquè els preus pugen, les ofertes baixen i ens estrenyem el cinturó, però la crisi és un estat d’ànim produït per un estat de les coses.

L’estat de les coses són les que ens afecten i ens imbueixen un estat d’ànim. Ens afecta l’economia com ens afecten els preus dels carburants, i ens afecta la davallada de la construcció com ens afecta la desconfiança amb els inversors. És un joc de fitxes de dominó; totes van caient, i si cauen no és solsament perquè l’economia vagi malament sinó perquè l’estat anímic va incidint provocant distintes sensacions de desanim.

Qui sap què és una crisi! I qui sap com és resol? L’actual crisi és un seguit de esdeveniments mundials monopolitzats pel petroli, però no és el negre element el que ho ha provocat, ha estat la deixadesa dels governs que no han sabut administrar el creixement. Les culpes no són del petroli, malgrat aquest estigui en el melic dels problemes presents i futurs del món, els responsables són els que han jugat amb la bonança i no han sabut trobar camins alternatius al petroli, a la desmesurada construcció immobiliària i als especuladors professionals.

La crisi sempre ens agafa de sorpresa. La crisi sempre ens provoca un estat d’angoixa precisament perquè no sabem d’on ve i on va. És un sobre tancat que l’hem d’anar obrint per esbrinar mica en mica les causes, els errors i les mentides que ens hem anat dient per tal de prolongar la nostra veritat consumista.

Els 7 anys de bonança bíblics i els 7 anys de dificultats ja no són tan certs en la nostra realitat contemporània. Ara vivim a tongades, a etzibades, a cops de creixement sense control, sense deixar reposar la terra i els bens que ens dóna. Els 7 anys s’han convertit en 10 o 15, segons l’avarícia humana. Es per això que aprendre a ser més humils és la gran lliçó que ens ensenya la crisi. Qui sap què és una crisi! Però sí sabem el què és ajustar-nos el cinturó i estrènyer la ment. La nostra matèria gris també necessita una bona etzibada!

• Identificació amb la qualitat

2008-06-30T14:16:00.002+02:00

El triomf futbolístic de la selecció espanyola és el triomf de la qualitat. La gent que s’ha llançat al carrer ho ha fet impulsada per la qualitat, identificats amb la qualitat d'uns jugadors. Es podria dir que l’algaravia de la gent i l’onejar de banderes espanyoles és en relació amb el concepte de nació espanyola. Ho és. Però en l’estrat més profund del poble, la seva alegria és amb la identificació de la qualitat futbolística del jugadors participants.

El concepte nacional espanyol ha quedat superat pel concepte qualitat futbolística. La vinculació entre públic i futbol és el secret de l’onada passional per tot el territori nacional. És a dir, la gent s’ha identificat amb un concepte de fer, amb una manera de fer bellesa artística, amb una tesi de qualitativa, no exclusivament amb uns colors nacionals.

Ara mateix, mitja Espanya se sent orgullosa per l’èxit futbolístic; l’altra mitja, els que no van veure el partit, ni ho van celebrar, però es van alegrar per l'altra mitja Espanya. Els 18 milions que ho van veure per televisió demostren que segurament una meitat de ciutadans van passar d’alegries comunes i van preferir congratular-se de que ells també saben ser feliços sense bogeries alienes.

• La roja

2008-06-29T17:53:00.003+02:00

En l’atzarós campionat europeu de futbol, els locutors i presentadors de la cadena de televisió quatro, han repetit insaciablement, referint-se a la selecció espanyola, com ‘la roja’. A més, han canviat el nom de la plaça de Colón de Madrid, ara li diuen la ‘plaza roja’.

Aquest canvi de nom té un sentit amagat: la roja és el color de la cadena, també és el color de la camiseta de la selecció espanyola, i també porta reminiscències polítiques. No en va, el color roig s’associa amb el bàndol republicà, perdedor de la guerra civil espanyola, i amb la lluita esquerrana.

En el fons, el missatge és clar: que el espectador identifiqui el color roig de la selecció espanyola amb la cadena i amb la seva tendència política. Tota una troballa! Repetidament es repeteix la consigna: ‘la roja’ o ‘la plaza roja’. En aquesta amagada intenció, la ‘plaza roja’ porta records de la ‘plaza roja’ moscoviana; records impagables de que l’esquerra ha de recórrer a l’associació d’idees per ser més roja que mai, malgrat el color de la seva política sigui més blava que mai.

• Paraula maleïda

2008-06-28T07:18:00.001+02:00

Crisi. La paraula maleïda. La que tots hem dit en algun moment o en un altre. I quan la diem ens sentim més en crisi, sentim que la paraula ens ofega y de mica en mica ens deixa estorats.

El temps de crisi és un bon moment per adonar-nos de la cruesa de les coses. Cap moment és tan benvingut com aquest per aterrar a la realitat més transparent, perquè la crisi és una confrontació amb la veritat. Mentre anteriorment ens hem dit totes les mentides possibles per no adonar-nos senzillament del que passa, amb la crisi xoquem amb la realitat i aquesta ens fa veure que moltes vegades som uns ingenus.

Fa anys vaig sentir que per gestionar les crisis amb èxit era necessari saber adaptar-se. Això vol dir que moltes vegades, malgrat que hagi arribat la crisi, no som capaços d’adaptar-nos, d’aproximar la nostra capacitat intel•lectual a la simple realitat que se’ns imposa . Adaptar-se és el primer pas per fer emmudir la paraula maleïda: crisi.

• Triomf de la persistència

2008-06-27T06:00:00.003+02:00

El triomf de la selecció espanyola de futbol és el triomf de la persistència, de la rauxa controlada. El toc de pilota d’un lloc a l’altra del camp és la imatge de la persistència, del anar fent per arribar a fer. És la lliçó de la paciència que obra camins i que deixa l’urgent per fer l’important.

Com una analogia, la pilota són els problemes diaris i els jugadors som nosaltres. Movem l’esfèric d’una banda a l’altra esperant el moment precís per fer gol. El triomf de la persistència convé tocar-tocar, és a dir, saber que la pilota juga millor quan passa per diferents peus o mans, fins que arriba al seu lloc, al triomf. Bé, al final 3-0 contra Rússia. Tan s’hi val! Ens ha fet el pes per recordar que persistir és el camí.

• Seat Santa Margarida i els Monjos

2008-04-20T12:19:00.002+02:00

Francisco García Sanz, president de Seat ha deixat ben clar que Seat mai posarà nom català a un cotxe. Segons les seves paraules, Seat és una empresa espanyola i descarta posar nom d’una ciutat catalana a cap cotxe. Aquest senyor madrileny ha furgat en la ferida. Una ferida que remou les entranyes de la dualitat Espanya-Catalunya.

Un Seat anomenat Santa Margarida i els Monjos no sortirà mai de les cotxeres de Seat, primer perquè és massa llarg, i segon, perquè és un nom d’un poble català. Llàstima! M’havia fet la il•lusió que un poble amb un nom tan suggerent tingués un merescut automòbil. M’imagino com seria la Santa Maria, amb els Monjos darrere, i encara més, amb el senyor Francisco García Sanz a la cua.

Al final no tindrem un Seat Santa Margarida i els Monjos. Ens sentim decebuts. Per favor, senyor Francisco García Sanz, rectifiqui, que no podem viure sense un cotxe català amb nom religiós i suposadament cast.

• Chacón a la defensa

2008-04-12T10:39:00.003+02:00

De confirmar-se la actual ministra de vivenda com a probable ministra de defensa, es podria dir que el govern espanyol haurà posat a la reraguarda un pes pesant. Tan pel que fa a la seva condició de premamà, com a la seva influència en el presidente, Chacón, amb el seu somriure Profident, s’esdevindrà la dona 10 del nou gabinet Zapatero.

Seria la primera dona en pujar al lloc de capitana general dels exèrcits espanyols, que malgrat serà una ministra de defensa normal i corrent, alguna cosa tindrà de capitana. El seu caràcter segur i resolutiu serà una bona arma per guiar uns militars prou dòcils. De fet, si es confirma l’aventura de la Carme a la defensa, no sabem si serà pels seus coneixements militars, per ser de ‘armas tomar’ o per ser la novia política de Zapatero. No hi ha cap dubte, la pujada espectacular de la ministra de Vivenda ve donada per les bones relacions personals amb el presidente.

Chacón a la defensa, després d’haver estat als vestidors de la vivenda, és la prova més evident que Rodríguez Zapatero prefereix més innovar en les formes que en el contingut. Això és del que es tracta. Davant d’una legislatura de viatge al centre i de moderació i enteniment, millor fer moviments per la galeria, com ser la primera vegada que una dona mana un cos tan d’homes. Bé, ja han hagut d’altres dones que han manat homes, però mentre que d’això no s’assabenti Napoleó, doncs, cap problema! Li donaren la benvinguda a la dona més defensiva de la història, esperant que no compleixi la dita que la millor defensa és un bon atac.

• A per aigua a la font

2008-04-08T07:43:00.002+02:00

Com els antics pobladors de la terra, anem a per aigua a la font. Però en lloc de fer-ho amb la cantimplora, el cubell o qualsevol estri per recollir aigua, ho fem amb les paraules. El govern amb l’oposició, els de Madrid amb el d’aquí, tots amb tots. I mentrestant, sense aigua.

Per anar a buscar aigua primer s’ha de parlar. Abans només feia falta dir: ‘nen, ves a buscar aigua!’. Ara, no cal això, ara s’ha de veure d’on, quin cabal, qui ens la deixa, etc. Ara és prou complicat, però senzill: obrim l’aixeta i ja raja.

És el contrasentit de la vida: obrim l’aixeta i cau l’aigua, però no sabem on haurem d’anar-la a buscar. De moment, ningú s’entén amb ningú. I mentrestant l’aigua raja menys. I mentrestant rodola pels altres rius, els nostres passen per les conques caminant, en lloc de córrer com ho havien fet sempre. És el pas del temps que no s’atura, però cadascú ho fa al seu pas.

• Benvinguda la sequera

2008-04-06T12:02:00.002+02:00

Semblaria un contrasentit, però considero benvinguda la sequera que arremet contra l’àrea metropolitana de Barcelona. En realitat, com diuen en castellà, no hi ha mal que per bé no vingui. En aquest cas és una bona notícia.

Els 100 litres per càpita dels catalans (109 a Barcelona)ens ha posat quasi bé en el primer lloc dels estalviadors. Mentre els espanyols consumeixen 170, nosaltres anem per davant, i a molta honra! Curiosament, la OMS recomana 100 litres d’aigua per persona. I la ciutat que supera Barcelona, amb 55 litres per persona, és Dakar. Res a veure amb els més de 600 litres a Pekin, els 162 de París, els 270 de La Habana o els 503 de Nova York.

On tot això es fa més divertit és en la sensació que amb el patiment de l’aigua, els catalans tenim més oportunitats per ser més conscients. Fantàstic! La consciència comença per patir en les pròpies carns els entrebancs de la vida. Així també aprenem... Doncs, benvinguda la sequera!

• Governs amics?

2008-04-04T09:36:00.003+02:00

Després dels governs amics de conveniència entre Pujol i González, Pujol i Aznar, en els que semblava que sempre hi havia enfrontaments per qüestions polítiques, ara tenim els governs amics de família política entre Montilla i Zapatero, del mateix partit però amb les mateixes lluites polítiques. Què hem guanyat?

Ara mateix no es perceben les diferències entre ambdós plantejaments. En realitat, els entrebancs són els mateixos. Si per una qüestió tan ingènua i neta com és l’aigua, que no té raons d’identitat nacional ni de lluites polítiques emergeixen diferències tan grans, no haurem de creure que al cap i a la fi tenir un mateix perfil polític aquí i a Madrid no serveix de res?

Socialistes a Barcelona i a Madrid, i els mateixos problemes de sempre. I l’aigua pel mig, que no és una qüestió política. No serà que fem nosa? Cada cop m’ho crec més.

• Un seguit de malaurances

2008-04-01T12:02:00.003+02:00

Esvorancs, el Carmel, el fracàs de les rodalies, els ‘apagons’ elèctrics, els problemes a El Prat, i ara, sense aigua. Un seguit de malaurances ens persegueix. Una darrere l’altre. I darrere de tot, el ciutadà indefens.

Què costaria fer una associació cívica ciutadana per ser la veu dels ciutadans? Ens tindríem que defensar de tanta irresponsabilitat. Són massa malaurances com per continuar callats i sense dir res. Necessitem una associació cívica que marqui pautes en veu alta als polítics, per a dir sense embuts què és el que volem, com volem que sigui l’ètica dels polítics, quin tipus de polítics apreciem i quins propòsits de la política ens interessa.

No acceptem més malaurances, només volem solucions estructurals, és a dir, d’estructura ètica.

• H2O

2008-03-29T11:05:00.004+01:00

Una gota d’aigua i els maldecaps que porta. Per una gota d’aigua tot l’enrenou que hi ha. L’aigua és l’arma de guerra del segle XXI. Mai abans havíem tingut cap arma tan liquida i tan irreal com ara. I és que morir de set és l’única condició bèl•lica que ens pot matar sense lluitar.

Necessitem l’aigua com necessitem l’aire. Les dues coses són bàsiques per viure. I la tercera són els aliments. Fins ara ens hem preocupat per la manca de menjar al món. Ha estat pla primera lluita, al veure que milions de persones moren sense tenir quasi bé que posar-se a la boca. Però ara, la cosa va més enllà, la falta d’aigua pot generar una guerra fratricida entre els humans. I si seguim així, amb el menyspreu constant al planeta, és molt possible que en alguns indrets d’aquesta pilota rodona arribi, fins i tot, a faltar l’aire.

Barcelona s’ofega en l’aigua que no té. I mentrestant els polítics s’empatollen en subterfugis per no dir transvasament. Davant l’urgència, el primer que fan és sortir-se per la tangent i no reconèixer els errors. Si seguim per aquest camí, ens ofegaran amb contaminació i ens donaran aire en pastilles per passar la fam i no morir-nos de set.

• La mentida de Hilary

2008-03-27T10:26:00.001+01:00

Les mentides són mentides, es posin com es posin. Hilary Clinton ha estat sorpresa en una d’elles. En plena campanya per l’elecció de candidats a la presidència dels Estats Units, Hilary va explicar que en la arribada a un país del tercer món va haver de sortir de l’avió quasi bé cos a terra, degut als dispars d’alguns insurrectes. Però no va haver cap dispar ni es va haver d’amagar entre els cotxes. La, en aquelles hores, primera dama dels Estats Units va ser rebuda amb honors, amb somriures i aplaudiments. La seva mentida la ha descobert la premsa americana.

Creure una mentida del nostre cervell és fàcil. Pot ser és molt més fàcil del que pensem. Inventar-nos una història senzilla i inversemblant ens pot portar a creure el que no és. Aquesta història inventada de Hilary demostra que en política és pot muntar una mentida d’una suposada hipòtesi que els assessors li varen comunicar. Agafada l’idea, la candidata la va arxivar i va decidir incorporar-la al seu imaginari personal sense cap problema. La veritat era una altra, la mentida era la que ella es va fer creure en el seu cap.

Mentir no és un fet aïllat de la realitat, sinó que és un fet aïllat de la percepció de la realitat. S’acostuma a mentir quan es percep quelcom de desajustat a l’autèntica realitat de la vida quotidiana. Es pot mentir sempre i quan no vagi en contra de la percepció que altres tinguin de la mateixa realitat, per la qual cosa mentir és mentir-se a un mateix. Primerament, Hilary es va mentir a ella mateixa; després, ens ha mentit a tothom. Però no oblidem que la primera damnificada sempre serà ella. Nosaltres només som uns espectadors privilegiats de la seva perversa imaginació.

• Transvasament i joc de paraules

2008-03-20T23:19:00.002+01:00

La política està que bull i el vapor no remou a pluja. No plou. I mentre no cau aigua del cel cal buscar-la per les conques dels rius. Això és el que està fent l’actual govern de la Generalitat, cercar-la per on sigui, però utilitzant tots els jocs de paraules possibles per no dir transvasament, no sigui que facin el joc a l’oposició que des de fa temps reclama transvasaments.

No fa ni un mes que el conseller Francesc Baltasar va dir que Catalunya no necessitava cap transvasament, mentre que ara el govern es planteja fer el transvasament del Ter. Però en l’anunci del transvasament, el conseller Joaquim Nadal ha fet tots els circumloquis possibles per no dir la maleïda paraula: transvasament, no fos cas que donessin la raó als convergents.

Jugar amb les paraules per dir el que una paraula concreta ho diu amb senzillesa i claredat és un perjudici a la semàntica i a la raó. Les paraules són per utilitzar-les, tal com són i tal com ragen. Cercar d’altres que intenten dir el mateix és una injustícia a la llengua, la qual cosa incita a la subversió.

Jugant amb les paraules podríem dir que l’actual govern és un monopoli del poder convenientment repartit i conscientment escollit per posar-se d’acord de mica en mica i pas a pas per aconseguir acords que facin possible continuar en el poder, a fi i efecte de perpetuar la incidència en la població que pacientment els vota.

• Dos dies, dues morts

2008-03-15T16:12:00.003+01:00

En dos dies, dues dones mortes. Una a Tarragona, l’altra a Almeria. Morir o matar per amor són dues de les condicions humanes més extremes i més sagnants. Morir d’amor mata l’ànima; matar per amor mata la dignitat humana. Però en qualsevol cas, matar per amor no té sentit ni cap valor. Matar per amor no és estimar, és egoisme en estat pur i salvatge.

Morir per amor es podria denominar com un estat transitori d’identificació amb altre realitat que ens pertany. Morir per amor significa ser part del proïsme. Mentrestant, matar per amor és un acte de desobediència moral, d’inconformisme amb l’ètica ancestral humana. Matar és decidir per l’altre allò que ni ell té dret a decidir. Per aquestes raons, matar per amor no significa amor, sinó egoisme.

Dos dies, dues morts. Un altre cop.

• Dragon Kan a l’esquerra més republicana

2008-03-11T14:22:00.001+01:00

El davallament electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya ha deixat el sobiranisme en calces. La picabaralla entre Puigcercòs i Carod-Rovira ve de lluny, però no sabem fins on arribarà. El que sí sabem és que la política catalana necessita d’una Esquerra centrada; no centrada políticament sinó centrada en si mateixa, per saber el què vol i com ho vol.

La forma de fer política dels republicans ha estat un Dragon Kan constant. És cert que necessitaven rodatge de poder, però s’han estavellat en l’equilibri de ser independentistes, republicans, catalanistes i voler recolzar un partit estatal, monàrquic i espanyolista. I això passa factura tard o d’hora.

És possible que després d’un temps de tastar el poder i d’aprendre com són les interioritats del poder, ara necessitin formular el seu propi discurs i ser conseqüents amb els principis que els han empentat a ser. De moment, observarem com enfoquen els resultats electorals, però és molt possible que deixin el govern a mig termini. És la sortida més elegant per la coherència.

• Pizarro cara a la pissarra

2008-03-07T21:30:00.002+01:00

La caiguda lliure de Manuel Pizarro ha estat clamorosa, després d’entrar amb la promesa de ser el gran ministre d’economia d’un possible govern popular. Primer va entrar en campanya amb un debat amb Solves. El va perdre. Seguidament va entrar en els mítings i va començar a perdre quan va dir a Girona una sèrie de bajanades sobre els empresaris catalans. I ara, ja el tenim a la nevera.

L’han posat cara a la pissarra i s’ha quedat repetint 200 mil vegades ‘no diré coses que fan perdre vots’. El cert és que com empresari serà molt bon empresari, malgrat que dubto de la seva altura com econòmic, però com a polític, que ha de dir coses certes i concretes, i saber nedar i guardar la roba, em sembla que no anirà gaire lluny. Al final ha tingut que sortir a escena Rodrigo Rato, ministre d’economia de valor afegit. I a Pizarro l’han posat a la nevera, perquè no molesti i es conservi.

Cara a la pissarra, segur que aprendrà la lliçó. Més val que l’hagin posat ara que no desprès, quan ja no hi hagi res a fer. De moment ha estat la primera mostra de que el PP perdrà les eleccions. Un símbol de feblesa. Així ha estat la campanya electoral per a ells.

• El fragor de Fraga

2008-03-06T10:09:00.003+01:00

Referint-se al llibre blanc que Zapatero va esgrimir en el passat debat electoral televisiu, Manuel Fraga ha dit senes embuts: ‘Me gustaría tener una copia para usarlo como papel higiénico’. Fastigosament inapropiat. La manera de desqualificar del polític popular ha ratllat la vergonya pública i el delicte ètic. És pot dir públicament que el programa d’un partit rival serviria per netejar-se el cul?

Un humorista ho podria dir sense cap problema, en una conversa en privat també; però un professional de la política no ha de caure en una errada tan menyspreable. El seu cul deu ser un indret massa emmerdat i pudent com per admetre un llibre blanc, digui el que digui. Empastifar tot no és el camí per netejar la vida política espanyola. Una vegada més, el fragor de Fraga l’ha portat a dir bajanades. D’això és tracta, de bajanades.

• Semiòtica del debat

2008-03-04T13:28:00.004+01:00

José Luís Rodríguez Zapatero, amb les seies retocades per dissimular l’aspecte draconià, i Mariano Rajoy, amb un vestit més fosc per donar més aspecte de president de govern que de candidat, van trobar-se ahir en un debat en el que quasi tothom està d’acord que va guanyar l’actual president.

La semiòtica dels candidats va ser prou clara i comunicativa. A Rajoy se li va observar en el rictus una certa complaença quan atiava la paraula ETA contra el seu opositor electoral. Moltes vegades, en acabar certes intervencions, se li notava en la zona de la boca i el bigoti una certa expressió de llavis premuts, indicant que estava entre content i intranquil per haver dit el que havia dit. La comunicació visual del seu rostre denotava una certa felicitat, però amb unes bones dosis d’incomoditat.

Per la seva part, en Zapatero destacava la mirada incrèdula i desconfiada davant les acusacions del seu rival electoral. La mirada i els músculs de la cara denotaven una contracció conjunta i alhora de tensió i alerta. Quan interpel•lava Rajoy, ho feia amb els ulls sortits d’òrbita, potser pel cansament que li provocava que aquest sempre sortís amb la mateixa cançoneta.

D’aquestes dues apreciacions destacades, es pot valorar i concretar el perquè la majoria dels opinadors polítics han convingut que l’actual president va guanyar el debat. Mariano Rajoy va jugar-se-la fent un paper que potser no estava prou convençut; Rodríguez Zapatero va mostrar simbòlicament l’enuig que li produïa les asseveracions del seu rival.

Rajoy ja no va fer la mirada a dreta i esquerra que va fer a l’anterior debat, aquesta vegada va corregir aquest defecte de vinculació. Aquell era un moviment visual de control difós. Una mirada a dreta i esquerra denota una falta d’atenció en el que s’està fent i una manca de seguretat en les pròpies tesis. Quasi bé, ahir no va mirar amb aquesta anguniosa mirada, però els llavis premuts el van delatar. En realitat anaven dient constantment que no tenia molta seguretat en el seu plantejament, però al mateix temps significava una convicció de que estava fotent a Zapatero. Aquesta mescla tan estranya permet adonar-nos que Rajoy viu prou contradictòriament el seu paper de home que ha de dir coses que no està del tot convençut.

Zapatero, home que es caracteritza pel talant que molts li han penjat, va resumir el seu estat intern amb un gest de perplexitat davant les acusacions de Rajoy. No va contestar a moltes d’elles perquè potser no li interessava o no sabia què havia de respondre, però aquesta contradicció de voler però no poder, el va fer perdre el control de la seva pròpia seguretat en el seu talant. Pel seu rostre es llegia la incomoditat de no saber respondre convenientment i haver de contestar amb altres respostes. El rictus dur i tens, denotava que Zapatero estava molt incòmode i que el seu rival electoral l’havia tret de les caselles que ell mateix havia volgut posar-se abans de començar el debat.

Tan l’un com l’altre van escenificar amb el rostre el que sentien per dins. Cadascú va mostrar els seus punts flacs i la seva psicologia personal en aquell moment. Ara bé, en quan a la dialèctica, en Mariano Rajoy és més despert i capaç, mentre que José Luís Rodríguez Zapatero no té tanta facilitat per expressar correctament el que desitjaria dir. Aquesta diferència també es va notar en la semiòtica conductual. Quan parlava Rajoy se’l notava més relaxat; Zapatero ho feia amb una tensió pròpia del que no té les armes concretes per poder dir el que voldria o li convindria dir i, a més a més, no tenia el lèxic apropiat per deixar fluir els pensament capgirats. Això també va ser ho varen dir els rostres.

Al final, tots diuen que va guanyar Zapatero, i que Rajoy va perdre. Jo dic que els dos van perdre, perquè els rostres van dir el que no van dir les paraules, i els rostres van cantar una cançó que no tenia massa música. Alguns podrien opinar que algun dels dos candidats podria ser més fiable que altre. En això no entraré, però sí que es pot dir que ahir ambdós se’ls va veure inquiets, l’un per una causa i l’altre per una altra, però al cap i a la fi puc assegurar que no és or tot el que lluïa en el plató de l’acadèmia.

• Les entranyes de la violència domèstica

2008-03-03T19:35:00.003+01:00

Francisco M. M. va matar la seva ex novia a Montblanc el 3 d’octubre de 2005 i avui ha admès que ho va fer perquè tenia por a un altre fracàs sentimental. Ha manifestat que volia molt a la víctima i va admetre que li va dir abans de matar-la que si no era per a ell no seria per a ningú.

Les entranyes de la violència domèstica rauen, bàsicament, en el desig de propietat. En el fons, desitjar és voler ser propietari de quelcom. El desig és una arma de doble tall que acostuma a ferir l’equilibri personal. Quan es desitja molt alguna cosa i a més a més el masclisme és desenfocat amb prepotència, les conseqüències son imprevisibles.

Francisco M. M., fins i tot va arribar a violar la dona, ja morta, que deia estimar. Va ser un acte d’egoisme sobre la propietat privada. El denigrant raonament del violador físic i psíquic ha estat creure que estimar és conquerir i que desitjar és monopolitzar. Ha caigut en el maleït error de confondre els sentiments amb la raó.

La violació sexual final, després de morta la dona, és la comprovació fefaent que la violació no és un perniciós acte físic, sinó psíquic. Quin plaer es pot aconseguir d’un ésser que ja no viu? Només és el plaer de l’egoisme del desig desnfrenat.

• Carmen Ruano i el respecte

2008-03-01T09:54:00.007+01:00

Sorpresa majúscula. Rebo l’extracte d’un article de Carmen Ruano, subdirectora del diari La Opinión de Tenerife. El títol, ‘La niña de Mariano es menopáusica’, fa esment a Mariano Rajoy i la seva ocurrent idea de que la nena que neix a Espanya ho fa amb pare i mare, casa i treball pels progenitors.

Fins aquí tot més o menys bé. Segueixo llegint. Primer round de la periodista: ‘el miércoles, cuando aterrizó en Teneride, la niña ya era mujer, había quedado huérfana y tenia menopausia’. Bocabadat observo que fa referència a un míting on havien portat a vells per fer el que sempre es fa en campanya electoral, subministrar entrepans i begudes perquè escoltin les grandeses i misèries del Partit Popular.

Però mira per on, m’arriba la primera bufa. La periodista es queixa que Mariano Rajoy digués en el míting de Santa Cruz que ‘la educación es lo más importante para el futuro del país’, per a dir seguidament que l’organització del PP va tractar als periodistes de Tenerife amb una ‘ausencia total de buenas maneras y menos respeto’. El primer que penso és que pot ser tingui raó, doncs les maquinàries de campanya són unes piconadores que trinquen tot el que troben per davant per tal de imposar-se i guanyar o perdre vots de la manera que sigui.

Però segueixo llegint i observo com la senyora Ruano utilitza un llenguatge sarcàstic i corrosiu ensonyant-se amb els pobres vellets que havien anat a escoltar les grandeses i misèries populars:

‘Ocurrió lo que tenía que ocurrir, que la niña que Mariano Rajoy alumbró en su cara a cara con Zapatero, en Tenerife ya había alcanzado, con creces, la menopausia y tenía problemas de movilidad. Que la reunión se celebrara en un local llamado Pabellón de Deportes parecía incluso una broma de mal gusto, aunque para evitar lipotimias repartieron a diestro y siniestro sándwiches y un botellín de agua. Los baños del recinto, cosa de la próstata, fueron también muy frecuentados. Entre otras cosas, por el agua y porque Mariano llegó tarde’.

‘Los chicos -es un decir- aguantaron estoicamente los discursos para comprobar cómo al final, mientras entonaban una canción sandunguera a don Mariano, el personal salía en estampida para la puerta -ya era hora de comer- o para el baño -otra vez-‘.

Torno a llegir el primer paràgraf de la periodista i no entenc quin raser utilitza en la seva manera d’escriure articles periodístics. Inaudit! Primer demana respecte per la professió periodística, demanant bones maneres i respecte, i després pren el pèl als pobres ancians que van al míting ficant-se amb la seva pròstata, la menopàusia, els entrepans, l’aigua i tot el que li ve en gana!

Trec les meves conclusions. Estic temptat a fer un titular dient que els lectors ens sentim indefensos davant els polítics i els periodistes, notificant la mísera classe de la tal Ruano. Però mira per on decideixo no posar-me a la seva alçada i no dir res. Suposo que ja m’han entès.

Em donen ganes de posar els periodistes i els polítics en la mateixa olla i fer-los bullir fins a fer un estofat ben gustós al meu gust. Però malgrat tot, prefereixo no passar per alt aquesta indecència de la senyora Carmen Ruano, i no ficar-me amb els seus trets personals, la seva edat, la seva condició social o inclús no mesurar les coses amb la ‘regla’ que potser ja no deu tenir o li faltarà poc.

Bé, al final prefereixo respectar-la i dir-li amigablement que sigui més coherent, si us plau. Els lectors ho agrairíem molt, i tots sortiríem beneficiats: ella, perquè milloraria la seva precària qualitat periodística; i nosaltres, perquè no perdríem el temps escrivint aquest article. Estalviï’ns temps, senyora Ruano!

• Quatre més

2008-02-27T22:44:00.002+01:00

Ahir quatre més. Quatre dones innocents que han patit la més bestial de les agressions: la mort. Curiosament, fa quatre anys el govern socialista va endurir les lleis de protecció a la dona per prevenir les agressions de gènere. Però res de res. Les lleis no resolen el que la cultura i l’adreçament cultural no ha fet.

La nostra societat és prou complexa. Imposem lleis per resoldre el que altres ressorts morals i ètics de la societat no han resolt. I mentre els governs s’imposen amb lleis i ordres de tota mena, el cau de la cura familiar i moral queda deserta.

Quatre més, i mentrestant seguim fent lleis per protegir-les, mentre ells les maten. Hi ha alguna possibilitat de baixar el números de dones mortes? S’albirarà un futur més esperançador que el sagnant panorama? Mentre seguim creient que legislar resoldrà totes les mancances de la societat, no farem res. Cal pensar en prevenció i educació. Prevenir és curar i educar és enfortir els valors. Per fer això, cal protegir la família amb polítiques actives de reforç social. No hi ha cap altra manera.

• Va guanyar la democràcia... I què més!

2008-02-26T14:02:00.003+01:00

Va guanyar la democràcia! És el consol dels babaus. En el primer ‘round’ entre Zapatero i Rajoy el més senzill és dir que va guanyar la democràcia, però seria un flac favor a la mare de tot i tots. En el fons, el debat dels dos candidats va ser un cara a cara personal on els dos van guanyar pels seus interessos, i la democràcia es va sentir part del debat, però no va guanyar, ho van fer ells i els seus interessos.

Tant de bo els debats espanyols fossin com els dels de la presidència americana, amb idees, confrontació real de conceptes, propostes i projectes; però en realitat són debats sense massa sentit, només són participacions de caràcter partidista per treure la raó a l’altre. La democràcia és la confrontació de les raons i la veritat contrastada, i ahir va quedar orfe dels valors essencials. Esperem el proper debat per observar si entren més a fons i no estem tant pendents de qui ha guanyat, sinó de sentir el contrast de les idees i les raons.

• Solbes-Pizarro

2008-02-22T16:09:00.003+01:00

Solbes, valencià que es presenta per Madrid. Pizarro, aragonès que es presenta per Madrid. El primer ho fa pel partit socialista, el segon ho fa pel PP, del qual és un nou i convers militant. L’assalt televisiu va acabar amb un toc de victòria per part del valencià. Solbes va ser el guanyador per varies causes.

La primera, per un coneixement més profund i vivencial de l’economia i de la gestió. Pizarro només va esgrimir conceptes, que per una part li permetia apropar-se al ciutadà, i per l’altre li permetia provar-se. La segona, el socialista tenia va saber trobar els punts flacs del seu adversari polític. La tercera, malgrat que es va embolicar en assumptes complexes, Solbes va saber parlar amb autoritat, encara que també amb molta complexitat.

Sigui com sigui, ambdós van ser excessivament complicats en les seves exposicions i estic segur que poca gent els va entendre, fins i tot els economistes. Més que un debat va ser una demostració de les seves veritats parcials. Els altres mortals ens vàrem quedar a la figuera. Aquesta és la nostra pena.

• La campanya electoral serà dura

2008-02-21T09:48:00.002+01:00

Com totes! Totes les campanyes electorals han estat dures i complexes, plenes d’arguments encesos i amb tenses dialèctiques, i aquesta serà igual. I, per acabar-ho d'adobar, Rodríguez Zapatero ha estat capaç de sorprendre’ns al fer un comentari intranscendent sobre la pujada de tensió en la campanya.

Totes les campanyes són iguals i sembla que no tenim memòria com per a recordar que totes ens sorprenen amb la pujada de to electoralista. Al cap i a la fi, les campanyes han estat creades per contraposar opinions, conceptes, guanyar vots i, de pas, adeptes. El interès primari és guanyar vots i tenir més representació parlamentària, perquè això són diners i els diners és poder.

No anirem massa lluny si comencem a dir que aquesta campanya electoral serà dura. Totes són igual. La raó de ser de les campanyes electorals és la democràcia. Sort que tenim democràcia, que és el menys dolent de tots els sistemes. Sort que podem escollir votar i decidir amb el nostre vot. I mentre ens queixem dels polítics i dels sistemes electorals, molts electors s’emmirallen en la pudor política i deixen de votar.

Mentrestant, la política continua, i es prenen decisions. Per la qual cosa, el millor missatge al començar la campanya electoral és votar, a qui convingui o en blanc, però votar. Perquè, si ens queixem massa, no voldria dir que molts estem desitjant que ens guiïn com si fóssim babaus? No estarem dient que volem que ens dictin el què hem de fer i com ho hem de fer?

En una campanya electoral dura –com totes- el recurs del pacient elector és votar per dir el que pensa. I el vot en blanc és una manera de parlar. Tan de bo votem més i ens queixem menys.

• Anar a fer pipí?

2008-02-20T23:54:00.001+01:00

A la tardor del 1995, Manuel Fraga, president de la Xunta de Galícia, es va trobar amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol. El polític popular va ser molt criticat des de les seves pròpies files. Fraga es va defensar d’aquelles crítiques dient:

—No tinc que demanar permís al meu partit per a reunir-me amb Pujol, perquè no té cap sentit. No es pot confondre un partit polític amb un col•legi de primària, i molt menys amb persones com jo, que a aquestes alçades ja sabem on hem d’anar a fer pipí.

El que no va quedar gaire clar és què tenia a veure fer pipí amb entrevistar-se amb Jordi Pujol. Va ser una comparativa premeditada? Això mateix és el que passa a l’actualitat, molts tracten els altres companys d’altres partits polítics com el lloc on poder anar a fer pipí. I si les coses van per l’WC, què podem esperar de la campanya que comença el proper divendres?

• EnciclopèDIA

2008-02-19T23:33:00.003+01:00

La Enciclopèdia Catalana s’ha posat al dia. L’esforç d’actualització posant-se a disposició de tots i sense cap pagament per Internet ha estat un gran encert. La versió oberta i de franc arranca amb 270.000 entrades que aspiren a convertir-se en 350.000 en una primera fase que finalitzarà en la primavera d’aquest mateix any.

El contingut aproximat a finals de 2010 serà de 575.000 entrades, 50.000 fotografies, 2.000 dibuixos, 1.500 vídeos, 2.000 mapes, 250.000 connexions hipertext internes i 30.000 externes. I per acabar-ho d’adobar, una equip permanent de quatre redactors actualitzarà i renovarà el 40% de documents.

Després d’aquest avanç informàtic, cal aplaudir Enciclopèdia Catalana i els seus directius. Aquest és un pas més per la normalització de la llengua i la cultura catalana. Felicitats!

• Fuck you

2008-02-18T13:51:00.001+01:00

El diari Kosovar Express va obrir la seva edició d’ahir incloent en la portada els retrats de Nikola Pasic, Tito y Slobodan Milosevic. Sobre les fotografies van escriure el titular: ‘Fuck you’, que traduït al nostre català seria: ‘Feu-vos-en fotre’.

No és la millor manera d’encetar una independència, la veritat. Apuntar al passat amb un sentit encobert de venjança és la pitjor forma de donar contingut periodístic a la vida social i cultural del nou país. El ‘fuck you’ anglès és ben evident, remou els sentiments de revenja, per la qual cosa se’ns fa impossible determinar quin serà el futur d’aquest país. Tan de bo sigui en pau, ho agrairíem molt. Especialment per ells i, també, per nosaltres, els que mirem llurs independències amb ulls atents i mirada esperançadora.

• La senyera kosovar i la catalana

2008-02-17T09:52:00.002+01:00

Hauríem de agrair de per vida i amb tots els honors que calguin a en Guifré el Pilós que ens proporcionés una bandera quadribarrada. Sort! Imaginem-nos l’enrenou que provocaria no tenir una senyera ben definida des dels principis dels temps. Això és el que els està passant als kosovars. Cap bandera els representa unitàriament. I l’embolic es fa gran.

Internet n’és ple de consideracions de com ha de ser la nova bandera de Kosovo. I entre ells mateixos no s’entenen. Uns la volen vermella amb l’àguila de dos caps; altres la volen amb fons blau, però curiosament el concurs amb tres mil propostes ha donat com a resultat tres banderes ben diferents a les que el poble desitjaria.

I torno a pensar: sort tenim de Guifré el Pilós o qui sigui el que ens va deixar la bandera quadribarrada. Sort! Només faltaria que ara els nostres representants polítics s’estiguessin barallant pel color d’una bandera. I també estem de sort perquè tenim un himne nacional que ens uneix pel damunt de tot. Això no ho té tothom.

Mai se sap, potser no arribarem a la independència o la sobirania com els kosovars, però com a mínim ja hem guanyat la cursa dels símbols. Per alguna cosa es comença!

• Independència ètnica de Kosovo

2008-02-16T10:45:00.002+01:00

Kosovo és a les portes de declarar-se independent. El pastel de 25 metres quadrats amb la forma del mapa de Kosovo i de 1.500 quilograms de pes, ja està preparat per rebre la nova independència. El primer ministre està fent temps per donar espai a la nova situació política, mentre que el parlament resta reunit indefinidament per acabar de configurar aspectes constitucionals del nou estat.

Si més no, Kosovo arriba a la seva independència amb ànsies de victòria social. La independència kosovar és una qüestió de victòria ètnica. Malgrat que en el país hi han diferents famílies ètniques, la força del canvi nacional el marca el desig albanès d’haver lluitat en el passat per un territori propi.

La independència kosovar és una independència ètnica. No és cultural, econòmica o conjuntural, sinó un fet arrelat en les seves entranyes. A diferència de les possibilitats independentistes de Catalunya o d’altres comunitats europees, Kosovo centra la seva llibertat en una ètnia que li dóna força i gas.

En el cas de Catalunya, la independència vindria donada per l’impuls cultural, econòmic i conjuntural. El nostre país és un camí de cultures que s’entrecreuen de manera desplaent i on tothom hi cap, fins i tot el nouvingut que no sap on és encara. Les enquestes d’ahir mateix eren categòriques: dos grans majories desitjaven una Catalunya unida a una federació d’estats espanyols o com una comunitat autònoma, com és ara. A poca distància, però lluny de possibilitats reals de incidència, estan els que creuen que Catalunya ha de ser independent.

Els mecanismes de la nostra sobirania rauen, bàsicament, en la consciència conjuntural de que pel país l’economia i la cultura pròpia són els eixos centrals del canvi de pensament. Arribar a la sobirania per altres camins, ara per ara és realment improbable. Preferim tocar peles i raó de ser que viatjar per aquest món de les nacions amb el bagatge de la ètnia. Això no s’ho creuria ningú, especialment en un món tan globalitzat com aquest. De fet, som experts en globalitzar-nos. Ben fet. Millor passar per cosmopolites que per vilatans.

• La cançoneta convergent

2008-02-15T13:46:00.005+01:00

Massa recurrent. La cançoneta convergent s’està fent excessivament pesada. Cada dos per tres surten amb allò de que qui guanya les eleccions ha de governar. Cert, però la democràcia nacional es sustenta en l’aliança de les majories. Aleshores, malgrat que el partit més votat tingui tot el dret per proposar-se com a partit de govern, les aliances entre les altres formacions són lícites i correctes, especialment al formar majoria, que és del que es tracta.

Però la cançoneta convergent continua. A les portes de les eleccions nacionals es proposen per pactar amb els socialistes. És a dir, un intercanvi d’interessos. Si els nacionalistes donen vots a Madrid, els del PSOE haurien de desfer el tripartit català. I amb aquest plantejament i estratègia tots prendre’m mal. José Montilla ja ha sortit dient que una cosa és el Madrid del PSOE i altra és la Catalunya del PSC. Missatge clar: no es deixaran condicionar.

Artur Mas encara no s’ha adonat que les coses han canviat i que els socialistes catalans no entraran en el joc. Bé, de moment sembla que sigui una bona estratègia per anar fer bullint l’olla, però l’olla pot petar en qualsevol moment i deixar-los amb el cul enlaire. Però, a banda de tot, el que més desitgem és deixar de sentir la cançoneta... Si us plau!

• Josep Antoni

2008-02-14T15:49:00.002+01:00

Duran-Lleida. Afectat per un nòdul al pulmó i convalescent de l’operació per extreure’l, vull enviar-li una forta abraçada en aquests moments d’incertesa. Esperant la seva recuperació, també espero que aquest temps de reflexió li sigui profitós per la tornada a la campanya electoral que s’esdevenirà dura. Ànim Josep Antoni!

• L’Álvarez i la seva particular inauguració

2008-02-13T10:24:00.002+01:00

Ha arribat com si no ho volgués fer, però volent-ho fer. Ha estat la seva particular inauguració. Ja van dir que, després de tants entrebancs i problemes, l’AVE Madrid-Barcelona (no Barcelona-Madrid) no s’inauguraria. Era un acte de desgreuge, però ves per on la ministra Magdalena Álvarez ha vingut a fer la seva particular inauguració.

Venint del Camp de Tarragona ha arribat a l’estació de Sants només per a dir que el dia 20 l’AVE ja estarà en marxa. Fantàstic! No ha estat una inauguració en tota regla, però ho ha inaugurat, sense fotògrafs i premsa present, però això sí: els havien informat de la seva arribada i tots els periodistes van anar darrere de la ministra.

Per acabar-ho d’adobar, visita al president de la Generalitat per donar-li la bona nova. Seguidament una compareixença de premsa per informar del fet, evidentment sense acceptar cap pregunta. En definitiva, una inauguració solapada, indiscreta i supèrflua. Ha estat la posta en escena d’una supèrbia, que al cap i a la fi ha acabat amb un malson: el malson de la pròpia Magdalena Álvarez. Sense saber-ho, ella ho era, no l’AVE.

• ZP

2008-02-12T10:27:00.003+01:00

No em refereixo a José Luis Rodríguez Zapatero, sinó a Eduardo Zaplana Hernández-Soro. El prolífic trepa de la política valenciana, es va estrenar com a alcalde accidental de Benidorm per passar seguidament a la presidència de la Generalitat Valenciana amb el PP i arribar a la política nacional com a ministre de Treball.

Zaplana, ZP pels amics populars, mereix l’apel•latiu per raons polítiques i socioculturals festeres. D’ell es pot dir que és un bon negociador quan el guany econòmic permet fer permutes, i quan els ‘pelotazos’ donen per a pujar esglaons socials. Embutxacar-se diners i favors ha estat la seva gran afició que l’ha portat a dalt de tot de l’escenari polític.

ZP podria ser considerat el germà ric de l’altre ZP, el de les seies. Mentre un ha arribat a dalt de tot per la política visible, l’altre ho ha fet per la política invisible, malgrat guanyar alguna elecció i arribar de rebot a alcaldies. Si un és de Lleó, l’altre és de Cartagena. El nord i el sud s’allunyen quan l’amiguisme ha fet al ZP cartago-valencià, mentre que el talant ha marcat el camí del lleonès.

ZP-2 és un dels músics que toquen la banda sonora de Mariano Rajoy. Bon figurant i bon timbaler de ritme persistent, ZP-2 marca el pas de tota una estructura política de la dreta espanyola. El seu so és el més recurrent: sempre diu el mateix i mai es cansa. Un èxit!

• Plantar 3,95 arbres per segon

2008-02-11T10:15:00.004+01:00

Inaudita! La proposta del candidat a president del govern, Mariano Rajoy, de plantar 500 milions d’arbres durant la propera legislatura és inaudita. La reforestació nacional, amb majúscules, ens produeix urticària. Amb la seva proposta potser salvarem el planeta però agafarem alguna malaltia que deixa picor.

A veure, per plantar 500 milions d’arbres durant una legislatura s’han de plantar 342.500 al dia, 14.279 a l’hora o 3,95 per segon, o, el que és el mateix, més de deu arbres per habitants en quatre anys. Inaudit! Suposem que li va aconsellar el cosí.

Tot això s’entén si tenim en compte que el Partit Socialista, en el seu programa electoral, havia proposat plantar un arbre per cada ciutadà: 45 milions. Doncs, arriba el senyor Rajoy i multiplica l’agosarament fins a 500 milions. Inaudit!

Si seguim així podríem arribar a proposar coses tan insòlites com quantes patates plantarien si guanyessin les eleccions o quantes rates eliminarien per habitant... Esperem que no embogeixin i ens deixin tranquils i assossegats amb propostes més normals i assolibles. Ens conformem amb coses més senzilles. És la meva proposta.

• AVE Cèsar!

2008-02-08T20:18:00.003+01:00

L’AVE ja arriba en proves a Sants. Un pas endavant per un tren que realment no l’esperem; però benvingut sigui. AVE Cèsar! No l’esperem per una raó fonamental: aquest tren no ens comunica amb Europa i ens comunica amb el circuit radial estatal. Però, malgrat això, cal donar-li la benvinguda. Si més no, aquest tren ens porta a la normalitat, no al futur.

• Els deures de Rajoy i la immigració

2008-02-07T15:44:00.001+01:00

El ‘pepero’ Mariano Rajoy ha proposat la solució a tots el mals que pateix la societat espanyola: incloure els immigrants en la campanya electoral. El contracte d’integració podria ser una bona idea si no estiguéssim en la època que estem. Com a propòsit d’estudi parlamentari, res a dir; però com a proposta electoral, un zero.

El tractament dels influxos d’immigració i la responsabilitat dels nouvinguts és una qüestió que afecta a tots els grups parlamentaris com un assumpte de diàleg i de solució comuna. És cert que cadascú ha de tenir les seves idees, però més enllà de qualsevol concepte és més important no fer el joc al racisme. És a dir, propostes les que vulguin, però amb les persones pel mig, no.

L’immigració són persones; i els que rebem l’immigració, també. La proposta de Rajoy és jugar amb les persones que vénen i que hi som. Totes hem de conviure. És clar que cal fer propostes, però deurien ser de caire social, no reactiu. Un immigrant té els mateixos drets humans que qualsevol nascut al país, la gran diferència són els drets socials i comunitaris.. Aquí sí que cal fer una actualització acurada; això sí, sense posar les persones com a moneda de canvi. Aquest és el gran problema: la moneda.

• Guerra d’aigua

2008-02-06T09:33:00.001+01:00

La sequera ha aigualit l’àrea metropolitana de Barcelona, i Catalunya. El país ha quedat immers en la pitjor sequera dels últims 40 anys. Des del 1953 no ha hagut una falta d’aigua tan extrema com ara. És el començament de la guerra de l’aigua.

Àngel Simón, en representació màxima d’AGBAR ha estat comentant la jugada al programa televisiu de Josep Cuní. Les seves paraules ens inviten a pensar que portem un retràs significatiu pel que respecta a la planificació de recursos i infraestructures. Què ha passat? No ho sabem. Només podem tenir ben cert que els ciutadans han estat uns gran estalviadors d’aigua i possiblement l’administració s’ha estalviat fer la seva feina.

Aquí sí que cal recordar la responsabilitat que tenien els governs de Pujol. Malgrat que ara és fàcil fer diagnòstics, cal reconèixer que s’han deixat moltes coses a l’atzar. I ara estem en la guerra de l’aigua. Una guerra que comença i que dintre de pocs anys serà importantíssima per la subsistència del nostre ecosistema econòmic i social.

Per cert, el senyor Àngel Simón, mentre era entrevistat, anava prenent glopets d’un got que tenia damunt la taula. Podia haver dit: ‘passi de mi aquesta amarga copa’. No sabem de quina marca era l’aigua, però segur que era privada, no pública.

• El català entre l’anglès i el castellà

2008-02-05T10:32:00.002+01:00

Encaixonats entre l’anglès i el castellà, el català gaudeix d’una certa vida: la vida que li donem entre tots. Mentre l’anglès és la llengua d’un món globalitzat, el castellà és la llengua d’una Espanya globalitzada. És el mateix.

El català viu entre aquests dos idiomes, encaixonat, entre l’imperialisme de les llengües. La globalització arriba fins i tot a quina llengua és la vehicular, i més enllà de la seva utilitat, una llengua és un vehicle i una estança. És ambdues coses. Amb el vehicle ens entenem, amb la estança ens sentim nosaltres, ens sentim còmodes.

La pregunta es: preferim viure comunicats a sentir-nos a gust amb la nostra llengua? Ambdues coses són combatibles. Posar una damunt de l’altre, especialment la castellana i anglesa sobre la catalana, seria com viure en una casa sense decoració, solament amb sentit pràctic i utilitarista. La llengua ens comunica, però també ens dóna sentit de comunicació.

• Gumersindo Trujillo

2008-02-04T11:15:00.001+01:00

El 1976, en ple debat constitucional, el professor canari Gumersindo Trujillo va explicar que els perills separatistes no radiquen en l’ús del terme nacionalitat, sinó en ‘les reminiscències autàrquiques que ens ha situat en una situació difícil’. I va manifestar que ‘el legislador ha d’explicar les diverses realitats que es donen avui en dia a Espanya’.

Ja en l’any 1976, pel professor Trujillo, el concepte nacionalitat designava un poble que no està organitzat com a nació: ‘Seria una nació incomplerta que aspira a assolir aquesta plenitud’. I va especificar a més a més que la definició d’Espanya com a un Estat multinacional no ha de significar la desintegració del país.

De tant en tant sorgeixen perles del debat constitucional, com el de Gumersindo Trujillo, que expliquen i manifesten que el concepte primigeni de l’estat plurinacional estava fonamentat en un visió amplia i generosa. Les discussions d’avui sobre quin model d’estat detalla la constitució espanyola semblen un retorn al passat i un pas enrere si mirem l’alçada intel•lectual i democràtica de moltes de les intervencions d’aquell històric moment. Cal mirar les hemeroteques per observar les involucions que avui patim, i per ser intransigents amb l’esperit de la transició.

• Els matisos del color de la pell

2008-02-02T20:10:00.001+01:00

Tenir el color de pell negre és un símptoma d’identitat i pretesa o volguda. Per molts, ser negre és la definició d’uns gens; per d’altres, el DNI de naixement. Ser blanc, negre o de tots el matisos cromàtics del planeta és una opció no escollida, però també pot ser una opció militant.

En el cas Barack Obama, que és d’un color intermedi, es fa evident que la militància del color de la pell no defineix el que vol ser. Fill de pare negre i de mare blanca, Obama no és un candidat negre, si més no és multiracial. Si Obama arriba a la Casablanca, no serà el primer candidat negre que és president dels EUA, sinó el primer que és d’un color no totalment blanc.

Barack Obama seria el primer president mestís. Però és evident que davant de la blancor rosa dels tots el anteriors presidents, Obama seria el primer que posaria una mica de color. Això ens porta a la reflexió que el color de la pell no és una definició d’identitat, sinó una consideració social.

Som negres, blancs, morenos, rosos, mestissos o multicolors solament perquè ens veuen d’aquest color i ens encaixonen en un prototipus concret, però en realitat, la decisió de ser o no ser es fonamenta en la actitud íntima. Obama, fill de pare negre i de mare blanca, té a les seves mans la decisió de afiliar-se a un color o d’altre. Però tenim clar que un to de pel una mica enfosquit és un èxit pels que creiem que els avanços socials necessiten d’un pas endavant en la multiforme paleta dels colors, els de pell, de gènere, de tolerància o inclús de impediments socials. Perquè, seria benvingut un candidat paraplègic? O cec? O que simplement anés en cadira de rodes? Malgrat que sigui a cop de matisos, avançarem en les sensibilitats i en la normalització de les sensibilitats.

• Abans això que allò

2008-02-01T13:36:00.002+01:00

A les paraules del prohoms del PP i del mateix Pizarro assegurant que Endesa seria abans alemanya que catalana, ha seguit les paraules de Magadalena Álvarez, amb aquella disposició mitinesca de ‘antes partía que doblá’, La testosterona que inunda la política espanyola es basa en... 'abans això que allò' com una mostra de totalitarisme racial.

La raça racista democràtica s’omple ufana d’aquell concepte que va apuntar Daniel Coleman: guanyo jo i perds tu; així de senzill. És evident que les lleis del mercat són inefables i determinants, i fora d’elles no hi ha cap tipus de condescendència. Acceptant això, és convenient apuntar que ‘guanyar-perdre’ és l’actitud dels polítics de talant perdedor. Si en un assumpte com la OPA de Catalana de Gas a Endesa, actuen amb excuses tan marcadament europeistes, caldria preguntar-se si el sentit d’unitat política que per altres bandes es postula, és el mateix en altres aspectes de la vida social i econòmica del país.

En el fons, el que venen a dir és que la política és un joc de ‘guanyar jo i perdre tu’. Jo guanyaré les vegades que facin falta, i si per guanyar haig de fer aliances amb qui sigui sense tenir en compte cap altre cosa que els meus interessos imperialistes i mercantilistes, així ho faré.

‘Antes partía que doblà’ és la fotografia finish del perfil polític dels que ens governen o ens volen governar. ‘Abans això que allò’: la proposta intel•ligentment emocional del nostres polítics. S’agrairia una mica d’intel•ligència emocional i, potser, també racional.

• La foto del poder i dels diners

2008-01-31T11:40:00.002+01:00

Encertada pels seus interessos. La foto de Rajoy amb Merkel i Sarkozy ha esclatat intensament en l’escena política espanyola. És la trista lluita pel poder i pels diners. El poder per manar i els diners per assolir més diners.

A tots ens agrada el poder, però no tots el necessitem imperiosament ni molt menys ens satisfà. D’agradar a necessitar o satisfer-nos hi ha un bon tros. En la lluita electoral, arribar al poder és legítim. És part de l’engranatge de la política en democràcia. El que potser no sigui tan benvingut és extralimitar-se en els medis per aconseguir-ho. Per això estan les campanyes electorals. Ni més ni menys. És el lloc adient.

En quant als diners, els escons són diners. És a dir, un escó més, és una mica més de poder i una mica més de diners. És el mecanisme de la democràcia. Però, i els diners que hi han darrera d’aquests escons, d’aquest poder i d’aquests diners? Aquest és el secret de la voràgine electoral.

I tot val per assolir el poder i els diners; el poder visible i el fictici, i els diners visibles i els ficticis. Tot val, fins i tot una fotografia: símbol de poder i de diners.

• A les portes d’una celebració

2008-01-30T13:44:00.002+01:00

Pocs dies queden per a la celebració del naixement de Jaume I. Són 800 anys. I mentre arriba aquest dia, hi ha quelcom a considerar. El compte de Barcelona més famós de la nostra història va ser un conqueridor. I com a militar que va guanyar quasi totes les guerres, Jaume I no és la imatge del tarannà del poble català. Potser som diferents.

Els catalans estem acostumats a no guanyar guerres, a perdre un llençol en cada bogada, però això sí, treballem com els que més. Tinc el convenciment que aquest tret ens ha fet supervivents de la nostra història de derrotes: el treball, l’esforç, la mirada compromesa i l’actitud valenta.

Els catalans tenim una diferència amb altres pobles de l’estat espanyol, som extremadament curosos amb la nostra terra i la seva defensa. No en va l’himne de Catalunya entona repetidament el cop de falç com a senyera del nostre tarannà. Donar cops a dreta i a esquerra ens permet continuar avançant i tenir somnis, malgrat les derrotes.

Potser en mig d’aquests cops de falç ens faltaria un bon cop definitiu: el del reconeixement de les nostres llibertats com a poble, per no haver de demanar perdó de tot dia sí i dia també. Aquesta és la fita que ens resta, ser reconeguts i normalitzats. I potser això voldrà dir sobiranisme, independència, o potser no. Però si en la Europa dels pobles es reconegués la nostra identitat d’una manera fefaent, seríem ciutadans com somià el Rei. Jaume I sempre va mirar Catalunya com la seva terra estimada, com el lloc on rebia la pau que necessitava per seguir lluitant. És el nostre oasi.

• El negoci dels 400 euros socialistes

2008-01-29T16:51:00.002+01:00

La proposta socialista dels 400 euros és més oportunista que una botiga de dolços a la porta d’un col•legi. Més que una promesa electoral és un negoci amb els electors. I nosaltres ens deixem prendre el pèl sense cap vergonya.

D’alguna manera hauria d’estar regulat. No pot ser que cada partit inclogui propostes de caràcter mercantilista per tal de guanyar les eleccions. En lloc de ser una campanya electoral sembla una autèntica subhasta.

El negoci dels 400 euros socialistes ens permet observar com la lluita política dels polítics és un conte de fades amb destrals a les dents; no la política, que és alguna cosa més seriosa que 400 euros multiplicats per uns vots.

• L’ecologia del paper

2008-01-28T17:08:00.002+01:00

La pregunta és d’un nen de 7 anys que a l’any 1967 es dirigí al seu pare per fer-li una consulta molt concreta: 'Pare, si el paper prové de la fusta, com és que els boscos no s’esgoten amb tant consum de paper que fem?' L’home se’l mirà amb cara d’entés i li digué: Cap problema! Hi han molts boscos en el món. Al Brasil hi ha una gran quantitat de boscos i d'arbres. No cal patir.

La pregunta d’aquell nen s’ha contestat encertadament després de 40 anys. El dubte del nen es resol definitivament amb el coneixement que tenim de la natura, de la nostra exacerbada superproducció i de la gran quantitat de deixalles que deixem.

Necessitem una ecologia del paper, no per reciclar sinó per no utilitzar-lo en va. Com resa un adient rètol en algunes oficines: ‘Abans d’imprimir aquest document, considera si amb la vista a l’ordinador és suficient’. Aquesta reflexió és bàsica per fer una ecologia del paper.

• Obama o Clinton?

2008-01-27T10:13:00.002+01:00

Carolina de Sud ha posat en avantatge a Barak Obama. Sense pronosticar qui guanyarà la lluita electoral demòcrata i sense pronunciar-me respecte als trets polítics de cadascú, m’inclino definitivament per Obama.

Solament tinc una raó: pel canvi social i d’avanç que significa que el primer país del món tingui o una dona o una persona de raça negre, prefereixo l’home de color. Si hem de donar mostres concloents de que la nostra societat avança, prefereixo saltar l’esglaó de la dona a la presidència americana i apostar per un ésser de raça negra. Entenc que és un gran salt sociocultural.

Com observador i com persona que ha passat temps als EUA i que ha viscut experiències socials i culturals, prefereixo Obama a Clinton; especialment pel que he apuntat anteriorment: la societat avança amb canvis significatius, i molts tenen a veure amb l’escenografia. M’agradaria una escenografia americana nova.

• Silencio la procedència

2008-01-26T14:41:00.002+01:00

La salvatge intenció que uns assassins pretenien perpretar en diversos indrets de Barcelona, mereix un qualificatiu:

Silencio el qualificatiu. Atemptar contra la vida, tan la humana com l’animal no té nom. Però tanmateix també silencio la procedència dels assassins. Millor no dir d’on són, per a no estigmatitzar-los. Són persones como jo, d’altre país, d’altra cultura, però no per això deixaré de silenciar d’on són, perquè no cal repetir a tort i a dret el que no és primordial. No vull utilitzar cap qualificatiu ni cap adjectiu. Ni tampoc dir de quina cultura vénen.

És la meva aportació a la convivència global i local.

• La campanya dels infarts reactius

2008-01-24T17:28:00.002+01:00

Poc a poc, de mica en mica, pas a pas ens porten de cap vers la campanya electoral. Una altra més. Sortosament, aquests temps són part de la nostra salut democràtica i, malauradament, també de les contradiccions.

Reviure les lluites i les propostes que cadascun dels partits farà, serà un espectacle tragicòmic. I no podrem abstraure’ns. Però el més fotut és sentir les rucades que dia a dia ens diran aquests actors. Algunes d’elles seran de bona fe, és a dir, les diran en resposta a altres rucades; d’altres seran de mala fe, doncs seran de collita pròpia.

És fotut haver de aguantar totes aquest bogeries de les paraules i dels discursos reactius. Tan de bo poguessin sentir alguna cosa més erudita. De moment, m’apunto a escoltar detingudament Duran Lleida. Potser és la persona que dóna més confiança i traspua més coherència. Però no per això deixaré de escoltar les altres propostes. L’únic que demano és que no caiguin en els infarts reactius; ni en Duran Lleida, ni na Chacón, ni en Herrera, ni en Ridao, ni cap dels altres que es presentaran. Si us plau!

• Un món comunicat

2008-01-23T19:50:00.002+01:00

Diuen de les bateries de cotxes que quan estan foses estan comunicades. Hi ha alguna cosa en el seu interior que es comunica i la deixa a les fosques. Deu ser una comunicació entre pols, el positiu i el negatiu.

En aquest planeta tan globalitzat, tots estem massa comunicats. Les comunicacions ens han fet una sola cosa, però en el fons estem incomunicats! Som com les bateries, ens hem comunicat per dins i la llum ja no funciona. Necessitem recuperar la comunicació com un medi d’expressió senzill, no com un allau de informació que ens remet a les paraules amuntonades. Comunicar-nos és sentir la paraula amb el silenci. Fora d’això, som com les bateries: estem comunicats, dissortadament!

• El refredat americà

2008-01-22T17:22:00.002+01:00

La crisi hipotecària que viu EUA ha remogut el món. Quan EUA esternuda, el planeta es constipa. I el nostre país ha agafat un refredat. A banda de la nostra bombolla immobiliària, la crisi americana ha influït en la nostra recessió econòmica, i malgrat que el govern digui ‘tranquils, Jordis, tranquils!’, ens han deixat amb fred al pit.

El problema d’aquest refredat és que no sembla que sigui una qüestió conjuntural, sinó estructural. La bombolla immobiliària, la crisi mediambiental, el preu del petroli que puja, el canvi d’hàbits socials i la redefinició del panorama socioeconòmic, ens porta a revisar les estructures de la nostra economia i dels models que hem donat per bons. Ara toca el dolorós ajust, no solament de l’economia, sinó de l’estructura energètica, social i econòmica del planeta. Benvinguts siguin els metges que ens posin cataplasmes al pit!

• Un lúgubre joc de paraules

2008-01-21T19:27:00.002+01:00

Després de varis dies amb els serveis de pompes fúnebres d’aturada i els morts a les neveres, la ciutat de Girona es va llevar el dissabte amb un acord per acabar la vaga. Feliços i contents, ambdues bandes del pastís de les pompes van celebrar la fi del conflicte.

Entrevistat per TV3, l’empresari de la funerària Poch, Xavier Poch, va proclamar la resolució i els acords als que havien arribat. Però les seves darreres i animoses paraules van ser: “A partir d’ara, xerrameca poca, i feina molta!”.

No sabem ben bé a què es referia, però suposem que no pretenia que la gent es morís... Suposem que pretenia soterrar tots els que estaven aparcats a les neveres i treballar de valent per normalitzar el gremi. Bé, les interpretacions són lliures, però el to i les paraules em van fer pensar que en aquest ram, això de desitjar molta feina, pot ser un desig maleït.

En una professió on sempre hi haurà feina, cal anar amb compte amb les paraules, sobre tot si els que t’han de donar feina, primer s’han de morir. Més val que no s’escarrassin.

• Solbes-Pizarro

2008-01-19T10:42:00.002+01:00

Solbes-Pizarro: el primer encontre econòmic de la lluita electoral. I promet. Perquè un home que ha estat fent política des de el món empresarial a cops de borsa i declaracions altisonants, i que s’enfurisma amb facilitat, és una bona atracció pels espectadors que ens interessa l’economia. I, per l’altra banda, un senyor reposat, tranquil i meticulós com el ministre Solbes, que mira el cèntim i parla amb excessiva pausa, és una altra atracció letal per escoltar-s’ho reposadament des del sofà de casa.

Promet. Les primeres aparicions de Pizarro han estat com l’espuma. Puja i puja, s’ho creu i massa. La seva forma de parlar dóna la sensació que és un trapezista sense xarxa. Tan de bo no se la pegui, però crec que pot caure. Excessives paraules, excessives declamacions, excessiu.

Més que saber què ens dirà sobre la política econòmica que proposa en nom del seu partit, que en realitat no m’importa, el que m’interessa és fer un anàlisi del seu perfil psicològic i observar fins a on pot arribar. Per contra, Solbes ja el coneixem prou i sabem de quin peu calça. I no de sabates, sinó econòmicament parlant: superàvit de l’exercici econòmic del 2007 pel govern i pocs diners per les infraestructures catalanes. Bé, com a mínim, sabem on estan el diners i Solbes.

• Pizarrín i Don Pero Cornel

2008-01-18T11:25:00.002+01:00

La entrada de Manuel Pizarro en la arena política ha estat una encesa de foguera. La falla ha estat ben grossa. Entre la picabaralla d’Esperanza Aguirre amb Ruíz Gallardón y les posicions del dirigents del Partit Popular, Manuel Pizarro apareix com el gran salvador de la economia, després de la seva actitud i declaracions amb el cas de l'OPA amb Endesa i Gas Natural: "¡Nunca seré trabajador de la Caixa!".

Manuel Pizarro em recorda Don Pero Cornel, uns dels prohoms del rei Jaume I. Pedro Cornel es mostrava com un servidor molt excessiu en les seves formes i actituds. En les Cròniques, sempre el veiem com un agent dispost, però posant pals a les rodes. Es mostra com un home fidel i al mateix temps de caràcter aragonès, amb tot el bo que té el caràcter.

Pizarro ja ha aparegut a la palestra amb aire altiu i de tarannà combatiu. Dit amb altres paraules: un os dur. És una persona feta a si mateixa i capaç, però al mateix temps excessivament prepotent, i és possible que a la primera bufetada política es desplomi. Ara bé, li desitgem els millors dels desitjos en la seva aterrada a la política. Malgrat que sigui en el PP, benvingut al món real! I al irreal! A vegades aquest món és una mica irreal.

• Entre himnes...

2008-01-17T19:47:00.002+01:00

El 9 de juny de 1975, per primera vegada després de la guerra civil espanyola, es celebrava al Camp Nou un partit de futbol entre la selecció de Rússia i la selecció catalana. De entrada, el cartell que havia realitzat l’escriptor i artista Avel•lí Artís Gener ‘Tísner’ va enfurismar molt a les autoridades gubernativas del règim franquista. Però malgrat tot, la publicitat va sortir i el partit es va disputar. Però el que vindria després seria el més anecdòtic i el més transcendent.

Com a acte introductori del partit, es va situar la Banda Municipal de Barcelona a la gespa, davant de la tribuna, perquè interpretés els himnes corresponents. El primer que es tocaria seria l’himne nacional rus i el següent hauria de ser l’espanyol, però Joan Granados, que era membre de la junta directiva del Barça, va dir al director de la banda que el següent seria El cant de la senyera, substituint l’espanyol. Al principi el director es va mostrar una mica reticent, però va acceptar.

Quan la banda va tocar l’himne rus, els jugadors i les autoritats russes es van posar dempeus. Això va obligar les autoritats franquistes a fer el mateix, juntament amb tots els espectadors que assistien al partit. Tot seguit la banda va iniciar El cant de la senyera i es va rebre amb grans ovacions des de la graderia. Ràpidament les autoritats del règim, que també estaven dempeus, van cridar la policia i van ordenar que toquessin 'el himno nacional'.

La policia va interrompre la interpretació d’El cant de la senyera i va obligar al director a executar 'el himno nacional'. Quan va començar a sonar, tot l’estadi va començar a xiular i a cridar, reprovant l’acció i la interpretació. Com que Joan Granados era el responsable del que havia passat, el van dur a la comissaria de policia i, després de passar-s’hi hores declarant, li van posar 100.000 pessetes de multa.

I ara, quan el COE ha retirat la lletra de l’himne espanyol, encara és més curiosa la realitat d’aquesta anècdota. Potser feia falta xiular-la, però en realitat és com si l’haguessin xiulat. Massa detractors!

• 198.931 preguntes

2008-01-16T14:21:00.002+01:00

El govern espanyol ha respost en aquesta legislatura 198.931 preguntes. Aquesta xifra és el doble de les respostes registrades en l'última legislatura de José María Aznar, que va respondre a 97.270 qüestions.

La dada és purament estadística i si hom vol saber a què correspon el que es doblin les preguntes d’una legislatura a l’altra, no sabria què respondre. Però una dada és una dada, i ens permet intuir que el Partit Popular és molt més guerrer en el Congreso de los Diputados. Només cal veure que el Partido Socialista Obrero Español actua amb més cura i, potser, decència, en totes les seves propostes parlamentàries.

L’estadística també diu que els que més pregunten són el PP i CiU. Evidentment els dos partits són a l’oposició i tenen més raó de preguntar que d’altres que estan en el govern o el recolzen. Però cal dir que la majoria de les preguntes que es fan en un parlament són protocol•làries i no van més enllà de la guerra parlamentària. Ens agradaria saber quantes preguntes eren d’importància. Potser ens quedaríem garrativats.

Ara bé, la majoria de les preguntes han anat destinades a Interior, Fomento i Economia. Evident! Interior, per ETA; Fomento, per l’AVE, Rodalies, etc; i Economia, perquè els euros manen. De moment sabem que les preguntes ens interessaven a tots. Bé, per preguntar que no quedi; o no?

• Aliança de civilitzacions

2008-01-15T13:42:00.001+01:00

La proposta de José Luis Rodríguez Zapatero d’una Aliança de Civilitzacions és molt benvinguda. Tan de bo les civilitzacions d’aquest planeta es posessin d’acord per establir unes relacions d’unió i projectes comuns per damunt de les qüestions polítiques. Això no s’ha d’entendre com una globalització absoluta, sinó com un pont de diàlegs. Perquè dialogar és el bé més preuat que tenim en les nostres mans.

De debò esperem que s’albiri un nou temps d’entesa. Per què no? O sempre hem de ser catastrofistes? L’únic detall que no ens agrada és que aquesta trobada arriba quan ja ha començat la pre-campanya electoral. És l’únic retret. Pel que fa a les intencions aliancistes i de civilitzacions, res a dir, encoratjar-los. Com l’invent del Fòrum barceloní, està bé mentre sigui una proposta que no buidi les nostres butxaques i la nostra cultura. Per la resta, endavant!

• La lletra del himne espanyol

2008-01-14T10:11:00.001+01:00

Una decepció. I no perquè l’himne espanyol ens esborroni o ens posi la pell de gallina; ni una cosa ni l’altra. Però és ben trist veure els esforços de posar lletra a una marxa militar, que en sí ja té prou amb la pobre qualitat musical que té, perquè li afegeixin una lletra també pobre.

¡Viva España!
Cantemos todos juntos
con distinta voz
y un solo corazón.
¡Viva España!
Desde los verdes valles
al inmenso mar,
un himno de hermandad.
Ama la Patria
pues sabe abrazar,
bajo su cielo azul,
pueblos en libertad.
Gloria a los hijos
que a la Historia dan
justicia y grandeza
democracia y paz.

Des de la perspectiva musicològica, cal remarcar que la música de la ‘marxa real’ té molt poca qualitat. Tan poca que només es sustenta en l’aire militar. La melodia té dues parts dobles: la A, la AA, la B i la BB. La AA és una còpia de la A, i la BB és una còpia de la B. L’estructura es mou previsiblement i sense cap sentit més que el ritme de marxa, que li dóna una certa èpica, però és una èpica purament militar i poc social.

La lletra, que sembla que serà la definitiva, és obra de Paulino Cubero. Ara bé, sense haver vist ni llegit d’altres, hi ha que reconèixer que la proposta de Cubero és potser la menys dolenta; només per una raó: la forma musical no permet incloure lletra o, si més no, la cadència literària resultant serà molt rígida, la qual cosa no oferirà la poesia que necessita.

Però a primer cop d’ull, la lletra de l’himne podria ser transportada a qualsevol país occidental sense cap problema; aquest és un gran primer problema. Parlar de ‘cantar todos juntos con distinta voz y un solo corazón’; ‘desde los verdes valles al inmenso mar’; ‘sabe abrazar bajo su cielo azul pueblos en libertad’; o ‘los hijos que a la Historia dan justicia y grandeza, democracia y paz’, és un missatge comú en tots els països civilitzats i democràtics. Per això, la lletra de l’himne és amorf i poc real. No convenç.

Realment la lletra no pot fer un discurs més enllà d’obvietats i recursos molt convencionals. Per això, quan una lletra d’un himne que ha de donar identitat als que la canten, el que realment fa és dir obvietats democràtiques, ve a ser una lletra inhòspita i erma. És una no-lletra.

Altres detalls interessants. Primera estrofa: ‘cantar tots junts amb distinta veu i un sol cor’, és el concepte literari més benvingut. Unir el concepte de les veus distintes a un sol cor, potser és el recurs més bell.

Segona estrofa: ‘des de les verdes valls a l’immens mar’; realment és una poesia redundant i antiga. No aporta bellesa ni unificació, és un recurs impropi i molt superficial. Però la manca més important: en tota la segona estrofa no hi ha ni un verb! Caòtic!

Tercera estrofa: ‘sap abraçar sota el seu cel blau, pobles en llibertat’; un altre cop el cel, el blau i la llibertat. Conceptes molt senzills i previsibles, fàcils d’unir. Un infant ho hagués fet igual.

Quarta estrofa: ‘glòria als fills que a la Història donen justícia i grandesa, democràcia i pau’. Massa generalitats: justícia, grandesa, democràcia, pau... Sembla que per acabar, l’autor ha volgut incloure tots els conceptes més genèrics per donar a l’himne un sentit de grandesa.

Pel que fa a la rima mètrica o sil•làbica, cal dir que no s’ha esforçat gens. No és necessari fer rimar perfectament els finals de les frases, però es pot fer rimar els conceptes, la cadència musical de la lletra, etc. Hi han altres opcions al simplisme d’obviar el natural moviment poètic. A més de que no hi ha cap línea que rimi amb la següent o la posterior, tampoc no hi ha cap concepte que tingui síntesi i antítesi, o analogia, com en la poesia oriental.

Un altre detall que no passa desapercebut són els accents mal col•locats. Al cantar-la apareixen paraules tan mal accentuades com ‘desdé’, ‘pueblós’, ‘grandézá’ o ‘democraciá’. Això sí, tot ben amanit amb dues ‘Viva España’ de rigor, per a personalitzar la lletra, no sigui que la copiés un altre país.

Acostumats, els catalans, a tenir un himne que traspua lluita i unió, llegir lletres com aquesta que cau en generalitats lloables però inconnexes, ens cruix la sensibilitat per la gran diferència de sentit. ‘Els segadors’ és un bon himne; parla de la lluita de segadors que donen bon cop de falç, i malgrat no identifica qui és l’enemic i a què s’ha de lluitar, l’himne deixa la porta oberta a l’interpretació social i contextualitzada; aquesta és la grandesa de ‘Els segadors’. Quan convé seguem cadenes és una crida a l’esforç comú, a la mà i el cor a la terra, al territori, al propòsit conjunt; molt diferent de la proposta de l’himne espanyol.

Un altre exemple és ‘La Balanguera’, l’himne balear. L’imatge de una dona, la balanguera, que fila i fila acuradament, amb una especificació de la tasca de filador i que al final teixeix una senyera, és un cant de paral•lelismes que encoratja.

En definitiva, que l’himne espanyol és un nyap. I el desig de posar-li lletra és un esforç que obeeix a raons de sentiments d’inferioritat respecte a altres comunitats o països, i també obeeix a un esgotador desig d’unificació nacional espanyola. Són respectables, però el resultat no té cap valor artístic o de creativitat. És una lletra tòpica, simple i d’abstracció previsible, més pròpia del segle XIX que del XXI. Un anacronisme literari.

• La persecució

2008-01-13T20:18:00.001+01:00

Arriba José María Aznar i diu que el castellà està perseguit a Catalunya. Al contrari, nosaltres, diem que el català és l’idioma a protegir. I això és una persecució entre llegües. Tristament.

El català gaudeix de protecció institucional a Catalunya, però el català és d‘ús minoritari, malgrat s’ensenyi a les escoles i sigui l’idioma vehicular. Em pregunto què passaria a Catalunya si no s’hagués fet l’immersió lingüística, on estaríem? Potser el nostre idioma seria considerat un dialecte del castellà.

En realitat, aquesta persecució mútua entre el castellà i el català és una qüestió d’interès polític i sociològic. Pel que fa a la política, tots els partits d’àmbit espanyol estan molt interessats en fer valer la seva opinió: Catalunya és Espanya i aquí s’ha de parlar castellà i defendre’l. I pel que fa al sociològic, les persones que han vingut a viure aquí d’altres llocs de l’estat voldrien sentir-se com a casa, és a dir, com a les seves ciutats i pobles, parlant castellà i fent el que farien en la seva terra.

Però la qüestió bàsica o el moll de l’os del tema el va dir encertadament el president de la Generalitat, José Montilla: el català és la llengua pròpia de Catalunya. I és de lògica que la llengua pròpia estigui protegida i gaudeixi de la major protecció. Altra cosa és que la Constitució digui que són dos idiomes oficials, però la Constitució és el mirall d’una realitat política, no tant social, cultural i històrica.

El català segueix sent la llengua d’aquest territori des de fa més de 800 anys. És pròpia d’aquest territori, es minoritària, malgrat es digui el contrari. Per la qual cosa, amb respecte i estima al castellà, que el tenim, el català és la llengua d’aquest territori. La llengua neix d’una terra i de un conjunt de segles que ha forjat una manera d’expressió comunitària.

Per això, i per moltes altres coses, ens ofega la mútua persecució entre llegues, polítics i lingüistes. Tan de bo callessin. Ens farien un favor. I de pas, si miressin la història amb ulls equilibrats, seria un gan detall.

• Obama i Luther King, i Hilary Clinton

2008-01-12T19:32:00.005+01:00

Els paral·lelismes entre Barak Obama i Martin Luther King són innumerables. Els dos són de color i tenen un discurs prou semblant, de repte històric, de que és el moment de donar un pas més en els drets i consciència del poble nord-americà.

El discurs del doctor Martin Luther King a Washington, encara ressona a les nostres oïdes. Era l’any 1963, davant del monument a Lincoln: “I have a dream!” (‘jo tinc un somni!’). El seu somni era de llibertat pel dret a vot i per la no-discriminació de la població negra, i per altres drets civils bàsics que potser ara ens resultarien superats.

Les paraules del premi Nobel de la Pau més jove de la història, han estat una constant referència en la lluita pels drets humans. Va ser el seu somni i, malgrat que mai ho va poder veure, s’ha anat complint poc a poc. Però potser si Barak Obama es convertís en president dels Estats Units, el somni de Luther King s'acompliria, al menys pel que fa a la sensibilització.

Una dita popular apunta molt categòricament: “Es pot matar aquell que somia, però no el somni”. El doctor King no ho va veure, però el seu somni sí que va continuar vivint. I, deixant a banda qüestions polítiques, sí que seria prou interessant que un dels primers països del món tingués un president de raça negra. Però també seria molt ben vingut que fos dona: Hilary Clinton. Seria un pas endavant en les llibertats i, com a mínim, en l’escenografia de les llibertats que ens pertoquen.

• Rodalies o 'Cercanías'

2008-01-11T11:39:00.002+01:00

La rodalia és un terreny i conjunt de localitats que formen els voltants, el districte d’una població, una parròquia, etc. Les ‘cercanías’ (en castellà) són els terrenys que envolten un indret o el que és a prop de l’altre. Ves per on, en català té un sentit més complet o més incloent.

Les rodalies de RENFE són el centre de les negociacions d’una comissió catalana que ha tornat amb les mans buides pel que fa a aquest traspàs. Al govern de Madrid del PSOE li interessa unes propostes de baix nivell, que aconsegueixin titular tots els diaris amb acords i boniques paraules. Les properes eleccions marquen les agendes. Però pels negociadors catalans, també.

La comissió del tripartit, liderat pels consellers Saura i Nadal, veuen també les eleccions com una partida d’escacs. A banda que un traspàs sense dotació econòmica no és una bona raó per signar un acord, deixar les coses en punt mort i sense arribar a cap acord de mínims, també és una estratègia electoral. Benaurada estratègia electoral! I sort que podem votar cada quatre anys i manar sobre les tendències.

Ara bé, amb tot allò de l’estatut i les infinites clàusules, capítols i apartats, ens va faltar un: assenyalar explícitament que en temps electoral —quatre mesos abans i quatre mesos després de les eleccions—, no haguessin trobades bilaterals per negociar traspassos i altres històries. Potser així estaríem una mica més tranquils per falses alarmes negociadores i, el més important, ens estalviaríem uns diners públics; perquè això d’anar a Madrid a passejar-se sembla que als nostres polítics els agradi més que sortir a les fotografies de rigor.

Ja se sap que a les rodalies de les eleccions més val deixar-se de parlar de Rodalies, perquè ni solucionarà els problemes d’aquestes ni seran bons acords. Millor parlar del temps, perquè ben bona falta fa que plogui. I si no plou, ni Rodalies ni res.

• Guerra de vídeos

2008-01-10T11:41:00.002+01:00

Ja ha començat la guerra dels vídeos. El Partit Popular s’ha despenjat amb un d’una conversació entre un anònim i un interlocutor de la Generalitat. La pregunta bàsica és si es pot estudiar a Catalunya en castellà. La resposta sempre és la mateixa: no, però es garanteix que els alumnes sortiran parlant castellà i català perfectament quan acaben els seus estudis.

Hem començat bé... posant la llengua en mig de les confrontacions electorals. Com sempre, els temes més punyents són els escollits per embolicar la troca. I ara, potser, sortiran els convergents dient quelcom sobre la immigració, i els socialistes amb el papus del PP, i així tots faran els seu vídeo propagandístic.

Ara bé, el moll de l’ós és si el format de vídeo és adient per exposar les idees i les propostes electorals. De fet, un vídeo només és un recull d’imatges, ordenades com les paraules s’ordenen en un opuscle. És el mateix. Però la força del mitjà i el propòsit sí que és diferent: postular en negatiu amb un missatge de denuncia i confrontació.

La campanya en negatiu és un mal favor a la democràcia. S’afebleix. Mentre la publicitat de cada dia ens ensenya el millor dels seus productes, amb imaginació i creativitat, els gurus polítics s’empatollen en fer campanya en negatiu. Una proposta que els ciutadans de peu no en fem cas i fins i tot ens provoca mal de cap. Proposo que amb el vídeo de torn ens regalin una copia d’”Allò que el vent s’endugué” i una aspirina. Gràcies!

• Prosa i poesia

2008-01-09T12:32:00.002+01:00

Ho ha dit Hilary Clinton referint-se al seu contrincant, Barak Obama: la poesia queda molt bé en campanya electoral, però es governa amb prosa.

Hilary es presenta com a coneixedora dels temes polítics i socials d’Amèrica, com la portadora de les veritats en l’embolcall literari de la prosa. És una bona estratègia per consagrar-se guanyadora en la lluita electoral americana.

Però la prosa és el resultat de les paraules ben dites i ben lligades que no està subjecte al formalisme de la mètrica i del ritme. I fins aquí, la prosa compleix el seu objectiu de explicar la política de manera més eficient. Per la seva banda, la poesia emmarca les paraules entre les portes de la mètrica i del ritme, de les terminacions compassades, del so cadenciós, tranquil i sensible.

La diferència entre la prosa i la poesia que proposa Hilary Clinton és una percepció molt occidental, potser massa; perquè la poesia de la nostra latitud és excessivament mètrica i conceptualment centrada en la matemàtica de les paraules. Però què tal estaria que els polítics nord-americans entenguessin una mica de poesia oriental?

La política de les conrades orientals, la que pateix d’una inestabilitat constant i incomprensible pels occidentals, mesura la seva poesia pels conceptes. Ells no escriuen comptant paraules sinó que ho fan fent paral·lelismes d’idees que entre elles es repliquen i s’autoexpliquen. Per entendren's, és una poesia lliure, absenta dels formulismes de la nostra ilustració. És una prosa feta poesia.

I... per què el país més poderós del planeta no pot tenir en compte la poesia dels països que, d’una manera o d’una altra, intervindrà? Potser entendria una mica millor la psicologia d’aquest món. Bé, si entre Obama i Clinton poden deixar de banda la prosa i la poesia occidental i aprenen una mica de l’oriental, és possible que ens entenguem millor. Si més no, intentar-ho no costa res.

• Barak Obama i la regeneració política

2008-01-08T10:50:00.001+01:00

El fenomen Barak Obama a les primàries dels Estats Units és el símptoma de la regeneració política, com a mínim en les formes. El seu discurs clar, concís i concret és part del seu èxit en les primàries demòcrates. La seva intel·ligència queda palesa no en la capacitat de resoldre problemes, que ara mateix no pot i encara està per demostrar, sinó en identificar-los, que sí pot. Aquest és un dels trets cabdals de la seva activitat política. Però hi han d’altres.

L’excitació als Estats Units promogut per la febre Obama creix al pas dels seus discursos. Cada cop que agafa un micròfon sap què dir i com dir-ho. La seva forma de plantejar els temes és un dels secrets: diu el que la gent pensa, la millor manera de connectar amb l’electorat.

Només al YouTube, el darrer discurs d’Obama l’han vist unes 572.000 persones. Però el secret més ben guardat del candidat és saber emocionar la gent. Una anònima ciutadana, Karyn O’Neil va declarar a The Boston Globe: “Jo m’inclinava per Hillary Clinton, però Obama em va commoure; li vaig dir al meu marit: Hillary mai m’ha fet plorar”.

Però no ens confonguem, les diferències entre Obama i Clinton no són fer plorar o no, sinó el rictus del poder. Clinton el té tatuat a la cara pel seu avantpassat presidencial amb Bill, el seu marit, i per la seva carrera política; mentre que Obama té el rostre de la convicció, de les idees clares i de l’esperit agosarat. Són prous diferències com per a decantar-se. Prengue'm nota.

• Com es vota?

2008-01-07T13:28:00.001+01:00

La pregunta bàsica és: com es vota? Quan s’acosten les eleccions tothom voldria tenir ben clar com voten els ciutadans i quines raons amagades hi han darrere de la molèstia de desplaçar-se al col·legi electoral i votar. Hi han varies raons.

La primera és que la gent vota per la butxaca. Miren el diners i elscomptes corrents i opten pel candidat que ofereix més credibilitat econòmica; és a dir, qui fa propostes més properes a les seves necessitats.

La segona actitud és votar per afinitat política o social. Pràcticament la majoria dels votants que no miren la cartera voten per coherència amb el que ells són; això vol dir que se senten pròxims a un o un altre polític per la vinculació de la seva pròpia personalitat. És una aproximació social, política, antropològica i cultural que es fonamenta en els vasos comunicants del què és i el què és qui el pretén representar.

L’ultima raó és de caràcter simpàtic o empàtic: molta gent vota perquè un candidat li cau bé, li és més proper, més guapo, més agradable, etc. I aquestes raons d’empatia vénen donades, normalment, per mecanismes aliens a la política, a l’afinitat cultural o social.

És clar que hi han d’altres, però aquestes tres maneres de votar ens ofereixen un perfil molt curiós: el votant pensa primer en la cartera, després en la correlació social, cultural i política i després en la relació simpàtica. De les tres, la primera és la que ofereix més credibilitat. Aleshores, és possible que en les properes eleccions generals, les propostes que tenen a veure amb els diners acampin al seu aire i ens omplin de promeses. I en un any de recessió, no estaria malament mirar-s'ho amb cura, no sigui que ens donin gat per llebre.

• Els reis de veritat

2008-01-06T12:55:00.001+01:00

La nit ha estat com cada any: silenciosa. Les portes obertes per tal que ses majestats poguessin passar; les sabates ben posades i en ordre per rebre regals; anar a dormir d’hora; portar-se bé per tal d’agradar als reis... Però quan m’he llevat m’he adonat que tinc 48 anys...

Els reis de veritat ja no existeixen. Mai han existit, només han estat en els contes dels adults o en els somnis dels menuts: uns estats incommensurables de fantasia i irrealitat. Els reis que encara són amb nosaltres regnen parlamentàriament, sense gaire seguici, ni tron on seure. Els reis d’avui en dia no els ha escollit ningú directament, però la constitució els empara.

Els reis de veritat són de carn, tenen rostres i nissaga. Són políticament correctes i ens garanteixen l’estabilitat. No podem demanar-los que ens portin regals, però el millor regal que poden oferir-nos és mantenir la estabilitat, la imparcialitat i tenir amplies mires. Sí, mirar més enllà de les seves nissagues i optar per la llibertat de pensament i de sentiment. Creure en reis és un desig infantil i un conte de velles. Però, mira per on, ja som grans i no creiem en les fades.

• La primera de l’any, per desgràcia

2008-01-05T11:23:00.006+01:00

Ha caigut la primera de l’any. Una dona de nacionalitat britànica ha estat assassinada pel seu marit. Ha estat a Andalusia. La dona no tenia més que 44 anys, i l’assassí més d 50. Comencem malament...

La violència de gènere és una notícia que es repeteix insistentment. I no per això hem de deixar de denunciar-ho ni d'alarmar-nos. Conformar-nos és el primer símptoma de la nostra aburgesada indiferència social. I hem de fugir d’això, com hem de fugir dels malvats que menyspreen la vida de la persona que algun dia van dir estimar més que ningú. Contradiccions angunioses.

• L’economia de butxaca

2008-01-04T10:38:00.002+01:00

L’economia viu entre dues grans paradoxes: la gran economia i la de butxaca. Els que propugnen per la gran economia ens carreguen de dades i números intentant explicar tot el que passa i el que no passa. Són xifres que marquen tendències. Números que expliquen grans veritats i grans mentides. Mentre l’economia de butxaca viu a expenses del cèntim d’euro. Observa la vida en valor de mil (mil euros) i tota la resta poc importa.

L’economia de butxaca és la de cada dia, i malgrat ara ens vinguin dient que ho tenim pelut, caldria dir que fa temps que l’economia privada està patint; però passa el què passa: con que els gran números mundials no especificaven res, tot va quedar en la privacitat de la butxaca. I ara ens vénen les presses. Ara correm-hi tots que això no s’aguanta!

L’economia de butxaca ha patit tres mals endèmics. El primer, l’entrada del euro i el desajust de les economies pel poc control dels preus. Van canviar la pesseta per l’euro i el govern espanyol i europeu no se’n van adonar que un canvi de moneda és un canvi de perspectiva, i això tard o d’hora es paga. El segon mal endèmic va ser creure que amb l’euro aniríem millor. És cert que una nova moneda dóna més possibilitats de futur a qualsevol economia i aviva un temps de creixement. El problema és que ens vàrem creure massa que estàvem creixent i tothom vàrem estirar més el braç que la mànega. I el tercer element és el constant desajust entre salaris i preus. Mentre no hi hagi un organisme que equipari preus i salaris d’una manera convincent, les economies aniran a remolc dels IPC’s de torn, que ni expliquen ni solucionen, només són notaris de realitats.

Estem patint una economia de butxaca que està sent atacada per les tesis de les grans economies. I això que no parlem de les borses, els moviments empresarials globals i les economies de mercat de les subvencions. Potser ens posaríem les mans al cap i ens adonaríem que eles grans xifres només expliquen realitats inconcluses i que per explicar tota la realitat només caldria fer una ullada a les butxaques privades; aquelles que miren els preus i conten els cèntims de la cartera, i valoren si comprar o no. Al cap i a la fi, l’economia de butxaca és la que compta.

• Territoris i decisions; nòmades i sedentaris

2008-01-03T11:09:00.002+01:00

Kosovo, una província sèrbia està a un pas de la independència. Abans ho han assolit Montenegre i Eslovàquia. Quebec ha estat el referent per als soberanistes. Dues vegades han estat a punt de la independència, però no va ser possible. Escòcia està en el camí de les millores autonòmiques. Montenegre va estrenar la seva condició independent el 2006. Flandès viu una revolta de caràcter autonomista, malgrat que no pretén la independència. El Tibet no reclama la independència sinó una acceptació política i social de la seva entitat. La antiga colònia espanyola, el Sahara occidental, està administrada pel Marroc i el Front Polisari, i reclama el dret a l’autodeterminació. Una votació parlamentària el 1993 va donar la independència a Eslovàquia de l’antiga Txecoslovaquia. I Irlanda del Nord està en un nou procés d’enteniment polític entre unionistes i republicans.

Els territoris que volen decidir han estat sempre la clau de pas de la civilització. El avenç de les civilitzacions ha passat per dirimir els territoris. És quelcom tan antic com el dret dels nòmades a establir-se en un territori i determinar les seves arrels culturals, socials i polítiques. Actualment, deixar de ser nòmades políticament per passar a ser sedentaris és poder exercir el dret a decidir.

Molts del territoris que volen decidir ho han fet amb una consciència moral i cultural d’establir-se i ser; perquè mentre han estat d’aquí cap allà, en mans d’uns i dels altres, mai han pogut ser, que és el que realment voldrien ser.

Els territoris estan vinculats a l’essència de la gent que els habita. Són indissolubles per la geografia, l’antropologia, l’agricultura, la llengua, els costums i la sociologia pròpia. Satisfer les seves supliques és satisfer el terreny on brolla la vida. La gent també es conrea en els camps.

• Informació?, o coneixement?

2008-01-02T12:48:00.003+01:00

Estem en l’època de la informació. Per tot arreu ens arriben notícies, resums, detalls i informacions que pretenen educar-nos; però rebre informació no és coneixement, sinó simplement informació.

Conèixer significa un esforç, una actitud predisposada i no és una simple recaptació d’informació. El procés entre l’un i l’altre és ben diferent. Habitualment, la informació ens la donen, mentre que el coneixement l’anem a cercar. La informació ens la preparen; el coneixement el tenim que preparar. La informació són resums prefabricats; el coneixement són resums que ens fem nosaltres. La informació ve matisada pels altres, el coneixement és el nostre esforç en saber la veritat i la realitat d’una cosa.

Hi han massa diferències entre una i l’altre com per a sucumbir fàcilment en aquesta societat de la informació, sense lluitar pel nostre coneixement. Hem de lluitar per conquerir el nostre propi espai de coneixement, amb les armes de la informació, és clar, però sobre tot amb les armes del nostre interès dirigit i motivat.

• Nou any i el valor de la senzillesa

2008-01-01T09:10:00.001+01:00

El nou ha arribat amb la pujada del gas, la llum i altres elements bàsics per la vida moderna. Una vida moderna que ens porta grans avenços, especialment si els comparem amb cent anys enrere. La masia de TV3 ens va il·lustrar les dificultats de viure en un món sense llum i altres comoditats d’avui. Ha estat una bona manera de fer-nos veure que la vida també existeix fora de la modernitat.

Sovint creiem que el que tenim és imprescindible per viure, sense això no podríem donar un pas. Però també es pot viure sense tenir tantes comoditats, només ens faria falta una mica d’amor, les coses bàsiques per existir i una bona dosi de bon humor.

La vida és més que un nou any, tarifes que pugen, inflació dels preus, etc. La vida és el que respirem cada dia, amb un aire que ens omple els pulmons i ens aporta, precisament això: VIDA.

Tornar a la vida de cent anys enrere és un exercici d’humilitat vers el nostre orgull matusser i refinat. És com tornar a la font de les coses. Saber viure sense dependre de la tècnica ens pot donar noves esperances i noves il·lusions, i una nova manera de veure el futur. No tot són tarifes ni aparells sofisticats, també hi ha una manera d’entendre la senzillesa, la qual no necessita artificis per a ser autèntica.

• Regalo un rellotge de sol pel nou any

2007-12-31T07:40:00.001+01:00

Si tenim un rellotge al canell ens adonarem que ens marca les hores, els minuts i fins i tot els segons. Un prodigi de la ciència! I si mirem aquest mateix ordinador veurem les mateixes hores, minuts i segons, uns darrere dels altres per comptabilitzar la nostra vida adequadament.

Els segons ens marquen la vida d’una manera escandalosa. Ho tenim tot mesurat fins l’esgotament, i nosaltres continuem controlats per aquesta meravella de la ciència numèrica. És cert que els números ens controlen, però no estaria malament controlar nosaltres als números.

Per això, com a regal de cap d’any, regalo als meus amics un rellotge de sol. És l’única manera de veure el què importa i el transcendent de la vida. Amb un rellotge de sol podem mirar les coses amb el tranquil pas del temps i sense cap pressa, però amb la consciència de que la vida passa i no hi ha que entretenir-se massa. És una manera de viure.

Regalo un rellotge de sol! És el millor regal que puc fer aquest dia. Ah! i quan està núvol... doncs a descansar!

• Un empat eloqüent

2007-12-30T12:33:00.001+01:00

Amb un empat a un gol es va tancar la festa de San Mamés. En essència, fins i tot en el futbol la societat basca i la catalana estan d’acord. L’empat ve a dir que estem d’acord. La política té aquests secrets: empatar perquè cap dels dos pugui dir més alt que les seleccions nacionals han de ser una realitat.

Entre tota la festa cal destacar que un nano de 17 anys es postula com el garant d’una nova etapa futbolística, però també de pensament social. És la il·lusió del jove que mira la vida amb uns nous ulls. Aquesta mirada ens encoratja. No sé què pensarà Bojan pel que fa als fets polítics de cada dia, tant fa!, però segur que la seva mirada és un compendi d'alegria i propòsits vers una nova manera de veure el país, la societat i la cultura que ens uneix. No cal preguntar-li, el que més l’importa és gaudir del que fa cada dia. Gaudir, la resta és política.

• Nadal a tres bandes

2007-12-29T13:49:00.003+01:00

Fent un panegíric del programa de televisió de TV3, Nadal a tres bandes, podríem assegurar que Nadal és un joc a tres bandes. Per un costat hi és la família; per l’altre, els regals; i, per l’altre, l’ambient nadalenc, ple de religiositat o exclosa d’ella.

Nadal és un joc de persones grans, d’adults. És el joc que participem amb la família, els regals i l’ambient nadalenc. Ens convindria mantenir-lo, especialment perquè de família només hi ha una; de regals de debò només hi han els de la família; i d’ambient nadalenc només hi ha el que ens poden donar el caliu de la família.

• Un obispo avispado

2007-12-28T18:22:00.002+01:00

Bernardo Ávarez, bisbe de Tenerife, ha afirmat que hi han menors que provoquen amb les seves actituds a que siguin abusats sexualment. Les paraules del bisbe l’ha deixat al descobert. Si això és cert, hem d’anar en compte amb moltes actituds diàries. Potser ens estiguin provocant i estem a punt caure en elles.

El bisbe ha dit una veritat a mitges. Hi ha menors que provoquen, potser, però també hi han adults que potser estiguin massa sols i vegin el que no existeix. No dic que no hi hagin adolescents que provoquin, sinó que el problema no està en el provocador, sinó en qui llegeix i entén el missatge. El problema no és de menors, sinó de adults que no tenen dos dits de front per saber estar en el seu lloc.

Una societat civilitzada y madura ens ha de ensenyar a que podem ser temptats i no respondre. Això també és civilització i maduresa personal. El problema que exposa el bisbe no és dels menors, sinó dels adults. Potser és el seu problema.