• El discurs inaugural de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt

“El conte d’un escriptor que sempre parla de pressa”, d’en Quim Monzó, ha estat una manera creativa i inefable d’explicar la realitat de la nostra cultura a l’inaudit auditori alemany i cosmopolita del Congress Center Messe Frankfurt. La qualificació que li podríem donar és la més alta i excelsa. Si més no, ha entretingut els oients i els ha parodiat d’una manera elegant i atrevida.

Entre les perles que podem trobar està la de: “Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”.

Un altra cita deliciosa ha estat quan ha dit: “Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà)”.

Sens dubte un altra moment exquisit ha estat la referència a Ramon Llull i la comparativa amb la Mallorca d’avui: “Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara”.

Una incursió pels camins de la relació entre Alemanya i Catalunya li ha permès fer una relació prou bufona: “Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel•leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins”.

Tampoc no s’ha deixat els grans autors catalans amb un repàs on tan li feia si volia deixar-se algú, i, de fet, no es deixa ningú: “Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...”

Però un moment del conte prou interessant és quan posa les coses en el seu lloc al constatar els fets catalans amb exactitud explicativa: “Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana”.

Sens dubte, un moment irònic va ser quan va parlar de Pau Casals, amb l’habilitat de criticar que la seva exposició davant de les Nacions Unides va ser capaç d’exaltar els catalans i deixar indiferent a mig món: “Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

Però el moment més ‘penco’ ha estat quan ha reproduït aquell famós poema de Salvador Dalí: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

Més el moment on ha fet la punya més descarnada en contra de les paraules i el mal ús del llenguatge ha estat quan s’ha abraonat amb delicadesa: “De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret?”

“El conte de l’escriptor que anava massa de pressa, que per aquest motiu a vegades s’entrebanca”, ha fet referència a la seva pròpia expressivitat oral, i ha acabat el discurs inaugural de la Fira del Llibre, amb aquesta resolució: “La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà: Res més. Moltes gràcies. Bona tarda”.

Si l’excel·lent discurs ha de ser premonició d’èxit en la Fira del Llibre de Frankfurt, puc assegurar que haurem pujat uns quants esglaons en la felicitat nacional, malgrat que potser ningú dels seriosos invitats de tot el món se’l hagi llegit a consciència. Per tant, sort que està escrit!, així algú de les generacions futures podrà llegir-lo i, potser, podran fer algun esment per un altre discurs d’algun acte protocol·lari, d’alguna altra fira literària i seriosa, a algun altre indret del món. Mentrestant, nosaltres seguirem esperant la sobirania de Catalunya. Que hi farem!